La tele no cura

Divendres a Cuatro es va estrenar la quarta temporada d' Hermano mayor . Un programa en què l'exwaterpolista Pedro García Aguado se suposa que rehabilita adolescents agressius davant les càmeres. No dubto de l'honestedat d'Aguado en voler fer bé la seva feina, però el llenguatge televisiu que fan servir en el programa demostra que disfressen d'obra social un espectacle de violència lamentable.

Els deu primers minuts de programa es recreen en una discussió violenta, melodramàtica i molt estripada entre un fill drogoaddicte i el seu pare. Deu minuts! No fan altra cosa que plantar la càmera enmig de la discussió, que s'allarga en forma d'espiral. L'agressivitat creix. Més que exposar a l'espectador un punt de partida se'l converteix en voyeur d'una tragèdia familiar penosa: un pare i un fill superats per l'agressivitat i els conflictes d'un altre fill toxicòman (tot i que aquí hi passen de puntetes) després que es morís la mare. Dediquen un parell de minuts a mostrar les fotos del noi de petit per introduir el factor emotiu per, després, tornar a recrear-se televisivament en la bèstia en què s'ha convertit. Un titella televisiu. Durant una bona estona mostren el pare desesperat plorant i agafat a la foto de la dona morta: "¡Ayyyy! ¡No podría ver la mama estas cosaaaas! ". Aguado discuteix amb el noi amb tòpics de psicologia barata. No para d'amenaçar-lo amb tot el que passarà si no canvia, però no passa d'aquí. Repeteixen les escenes més violentes amb reverberació del so i zooms de càmera sobre els punys o els ulls espantats del pare.

Al final, apareix la psicòloga del programa i per fer conversar pare i fill els asseu davant per davant i n'emmordassa un a la cadira amb els canells lligats al reposabraços. Ploren. I en els cinc minuts finals arriba la solució definitiva: el porten a fer teràpia amb un cavall, el noi somriu, i au, problema arreglat. Curació poètica d'un noi drogoaddicte gràcies a la tele. I, a sobre, gratis... Miracle! Miracle! Quina barra...