El retorn de David Letterman

David Letterman, un dels presentadors de televisió més famosos dels Estats Units, conegut sobretot pels seus late nights, ha tornat a treballar després de retirar-se el 2015. Ara té setanta anys i, un cop al mes, ofereix a través de Netflix una entrevista amb algú molt famós. El programa es diu My next guest needs no introduction ( No necesitan presentación, en la versió espanyola). Letterman treballa ara amb molta barba i poca pressió. De moment ha entrevistat Barack Obama, George Clooney i, recentment, Malala Yousafzai.

En aquestes entrevistes, Letterman, en tant que home, blanc i ric, es relaciona molt millor i amb més facilitat amb els personatges que representen l’establishment que no pas amb una noia pakistanesa de només vint anys que estudia a Oxford. El presentador va ser amable i respectuós, però també és evident que Malala va fer un esforç encara més gran per sintonitzar amb aquell home barbut que de tant en tant deixava anar bromes d’un egocentrisme caduc.

Letterman comença l’entrevista amb aquelles dosis d’adulació tan americanes i confessant a Malala que li agradaria fer-se amic seu. L’objectiu que es marca el presentador és inviable: cinquanta anys de diferència, res en comú i tarannàs oposats. Malgrat tot, quan comença a fer preguntes la situació millora. El presentador sap anar als punts clau de la trajectòria personal de Malala i també als aspectes més rellevants del seu activisme. Amb tot, cau en un tòpic que incomoda una mica: Letterman insisteix massa a repetir-li a la premi Nobel que la desgràcia del tret al cap ha suposat un benefici per a la humanitat. Tot i que ella li explica que abans d’aquell atemptat ja defensava el dret a l’educació de les nenes i era coneguda al seu país, es nota que Letterman ha decidit, d’antuvi, que aquella ha de ser la conclusió. “Gràcies a la llavor del mal va florir una humanitat com la teva”. Malala acaba acceptant aquella tesi més per educació i discreció que per convicció.

El programa combina la realització d’una entrevista austera que es desenvolupa en l’escenari d’un teatre, amb imatges en què Letterman coneix l’entorn personal del convidat. En el cas de Malala, es desplaça fins a la Universitat d’Oxford, on ella estudia. Aquí és on vam patir més. Per fer el reportatge es va aprofitar que Malala mostrava el campus a un seguit de futures estudiants que estan pensant matricular-s’hi. Per tant, Letterman es passeja amb un grup de quinze adolescents fent brometes sobre els jardins i les aules, i provocant una mica (bastant) de vergonya aliena, mentre les noies forcen un somriure de compromís, inclosa la mateixa Malala, que sembla incòmoda.

Tampoc és tan estrany. Si veus les noves entrevistes de Letterman, com el seu llenguatge corporal delata fins i tot el seu egocentrisme, i les bromes de fanfarró d’una altra època, juraries que el presentador sembla que fa un esforç per suportar-se a ell mateix.