Publicitat
Publicitat

El regal d'Hermida: ni llibertat ni periodisme

Televisió Espanyola ha necessitat vuit dies per gravar, editar i emetre una entrevista gravada al rei Joan Carles. Deien al Telediario que " más que una entrevista es una conversación ", però el que li va fer Jesús Hermida va ser una vergonyosa bateria de preguntes reiteratives i buides, de temes eteris, centrats sobretot en les sensacions d'una trajectòria. O el que és el mateix: un numeret televisiu d'homenatge. Un regal embafador i excessiu per al 75è aniversari. Ni una sola repregunta en tota l'entrevista, ni tan sols quan el monarca va dir que li feien mal les polítiques rupturistes ni quan va parlar de la vertebració de l'Estat. Jesús Hermida ja fa temps que és una paròdia d'ell mateix, de postures refinades i expressions barroques que fa pauses on no toquen. No vam veure periodisme. Vam presenciar acatament. Hermida, amb els peuets penjant de la cadira, somreia orgullós i feia que sí amb el cap a totes les respostes del rei. Preguntava: " Y, bien, Señor. Vuestra Majestad ha dedicado, dedica y, eso lo sabemos, seguirá dedicando toda su vida a España y a los españoles. Algo así debe producirle una gran satisfacción. Pero permítame una pregunta, Señor. ¿A pocas horas de cumplir 75 años, se siente Vuestra Majestad satisfecho? " És aquest nivell d'incoherència periodística, banalitat temàtica i redundància que ens feia pensar que en pantalla teníem dos homes que ja fan una mica de catúfols professionals. El monarca, amb aquella inflor que dóna la cortisona i amb serioses dificultats per vocalitzar, pronunciava relaxadament: " pa conseguir ", " apoyao ", " toavía " y " emocionao ". Donava respostes toves i previsibles impròpies d'un cap d'estat. La realització comptava amb quatre càmeres: dues per al rei, una per a l'Hermida i una per al pla general del despatx. Tapar estratègicament el rellotge de paret per camuflar els pedaços del muntatge deu haver estat alquímia televisiva: o tallaven el pla per la part superior per eliminar el rellotge o feien que el cap del rei interferís convenientment en la visió de l'objecte perquè no se'n veiessin les busques.

Documental soporífer

Després dels vint-i-cinc minuts de massatge vam passar al reportatge El legado de la quinta del Rey . Un acurat i soporífer documental sobre el retrat generacional del monarca. Cap interès, més enllà de l'esquer de fer creure als espectadors que allò tenia alguna cosa a veure amb el rei. La conclusió més evident és que tots els de la quinta del rei fan més cara de salut i estan en més bona forma que ell. I que s'expliquen millor. Entre els testimonis hi havia el president del BBVA, Antonio Gala, César Alierta, Lola Herrera, Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo... I quatre catalans entre els escollits: Santiago Dexeus, Miquel Roca, Núria Espert i Eduard Punset. Tots els seleccionats eren personalitats triomfadores, molt dignes i, sobretot, políticament ultracorrectes. No hi era Bárbara Rey, per dir-ho d'alguna manera. Es notava que era un reportatge treballat amb molt de temps delatant que això de l'entrevista al rei feia molt que es tramava a TVE.

Joan Carles I va dir que la seva era "la generació de la llibertat" i va reiterar diverses vegades que Espanya ara era "moderna, democràtica i solidària". Però el cert és que al final a la tele pública hi vam veure una entrevista pactada, gravada, editada, insubstancial i teatral que no encaixa amb la definició de país que feia el monarca. Va ser l'entrevista típica i pròpia d'una dictadura.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF