CRÍTICA TV
Misc 28/06/2013

El preu de televisar el dol

i
Mònica Planas
2 min

Ahir al matí la presentadora de Mediaset Raquel Sánchez-Silva oferia la seva primera entrevista en directe a la televisió després d'haver-se quedat vídua. Ana Rosa Quintana, de Telecinco, va connectar amb ella en un aquari per complir amb un compromís publicitari que havia adquirit setmanes abans de perdre el seu marit. Sánchez-Silva acabava de nedar entre taurons i fer-los fotografies amb el mòbil que havia d'anunciar. La presentadora va atendre Ana Rosa vestida amb un neoprè que portava al pit, amb lletres ben grosses, el nom de la marca del telèfon. La Quintana el primer que va fer va ser valorar-li la valentia de recuperar la normalitat i desitjar-li molts ànims. " Bocados más grandes da la vida que los tiburones ...", li comentava. La noia, molt agraïda, explicava que no sabia si estava lluint un dels seus millors somriures, però que en tot cas aquell era un dels primers que podia oferir. A l'hora d'explicar el seu estat d'ànim i l'esforç que havia fet per atendre el compromís deia: " Sony no sólo me ha dado la oportunidad de nadar entre tiburones sino además de enfrentarme a muchos otros miedos ". Ho explicava tot amb el telèfon a la mà. Ana Rosa i una col·laboradora del programa, des del plató, l'animaven i la felicitaven pel seu coratge. I fins i tot amb condescendència l'advertien que s'havia aprimat massa. Finalment, Raquel Sánchez-Silva es va acomiadar quan va considerar que el temps d'exposició davant les càmeres amb el mòbil a la mà i el cartell al pit havien estat els suficients o els minuts que exigia l'anunciant.

Per descomptat que cada persona té el dret a viure el dol de la manera que li doni la gana. I a afrontar el procés fins i tot de manera pública si així ho considera oportú. En el cas d'aquesta història tràgica, a més, era d'esperar que arribés el moment de televisar el dolor. És com si la televisió marqués el tempo i el nivell de dramatisme que es dóna a aquest fet. Em pregunto fins a quin punt els presentadors de televisió se senten amb l'obligació (o fins i tot amb el deure) d'explicar a l'audiència el seu estat d'ànim quan la desgràcia és tan pública. El que em resulta més complicat d'entendre és que un professional dels mitjans de comunicació esculli fer-ho en ple acte publicitari. Hi ha una frase de Rabindranath Tagore que diu que la mort no és apagar la llum. És només apagar la làmpara perquè ha arribat l'albada. Doncs si a sobre tens un patrocinador que et paga la factura, tot això que t'estalvies.

stats