30/11/2020

La precarietat cultural arriba a TV3

3 min

TV3 ha estrenat un nou programa de cultura els diumenges a la nit. Es tracta d’El bolo, un espai on a cada capítol un artista duu a terme una actuació a casa d’un admirador que, en la mesura del possible, participa de la proposta. El primer diumenge els protagonistes eren La Fura dels Baus i creaven un espectacle en una masia de Sant Boi del Lluçanès. Hi col·laboraven dos amics que havien tingut un grup de performances teatrals durant la seva joventut. En l’emissió d’aquest diumenge la protagonista era la Suu, la cantant del paparà paparà que hem sentit tot l’estiu a TV3. Ella feia un concert a la terrassa de casa d’una infermera de l’Hospital Clínic, a Sant Quirze del Vallès. La periodista Emma Quadrada entrevista prèviament els artistes i es construeix un crescendo narratiu al voltant de la il·lusió de l’admirador o admiradora per la futura trobada. Han de fer, a més, un seguit de preparatius perquè l’actuació es dugui a terme. Paral·lelament, l’Arnau Tordera, vocalista i líder d’Obeses, va entrevistant diversos artistes d’un territori concret del país.

En principi se n’emetran tres capítols més. És un projecte que va néixer arran d’una convocatòria de formats culturals de la CCMA i aquest n’ha sigut el resultat.

La idea d’El bolo és més bona sobre el paper que a l’hora de traslladar-la a la pantalla. El format és ple de noblesa i bona voluntat. Hi ha un interès sincer per divulgar diferents àmbits de la cultura i oferir una plataforma sòlida com és TV3 a artistes més desconeguts. En aquest sentit, el programa s’esforça per contribuir al compromís que tota televisió pública ha de tenir amb el sector cultural.

Però, televisivament, el programa és feixuc. La construcció de la il·lusió dels admiradors per rebre l’artista a casa genera poc interès en l’espectador. Diguem que les expectatives són relatives o més aviat escasses. D’altra banda, en els dos primers episodis el programa ha traspuat un esperit participatiu una mica forçat: l’amic del fan de La Fura dels Baus semblava col·laborar en la idea gairebé obligat i amb cara de circumstàncies. En el cas de la infermera, en alguns moments la seva filla adolescent tampoc semblava còmoda en aquell compte enrere de preparatius. El programa, d’altra banda, és un no parar de xerrar fins a l’actuació final. És un programa molt pla i avorrit. Això sí, reflecteix d’una manera molt autèntica la situació de fragilitat i austeritat del panorama cultural.

És obvi que l’enregistrament del programa s’ha dut a terme en el context de la pandèmia i això segur que ha suposat un obstacle a l’hora de desenvolupar el projecte en condicions. Amb tot, la idea del programa connecta amb les mesures de control sanitari que han convertit la cultura en una víctima col·lateral de la pandèmia. Ara que els espectacles de música i teatre estan en una situació d’absoluta restricció, és gairebé irònic que la televisió opti per portar els espectacles a casa de la gent i els converteixi en un gènere domèstic. En certa manera, amb aquesta idea de l’espectacle a domicili, El bolo acaba reforçant la insignificança i la precarietat a què els gestors de la pandèmia han abocat la cultura en els darrers mesos.

stats