CRÍTICA TV

Quatre gats solitaris

Quan van gravar el programa, el confinament era una situació inimaginable

Dijous al vespre a TV3 emetien el Quatre gats de Ricard Ustrell dedicat a la solitud. Quan van gravar el programa (podies intuir-ne l’època per la roba que portava la gent del carrer i els entrevistats), el confinament era una situació inimaginable. Si fa mesos ens haguessin plantejat aquestes circumstàncies d’aïllament social ens hauria semblat propi d’una sèrie futurista, d’aquestes que construeixen distopies increïbles que fan basarda i que esperes no haver d’experimentar mai. Per tant, es produïa un fenomen curiós. Endinsar-se ara com a espectador en un programa que reflexionava sobre la solitud i l’isolament de les persones adquiria un nou significat, i les paraules dels especialistes i les vivències dels testimonis t’arribaven d’una manera molt diferent. El context social actual donava una nova dimensió a aquest programa que no es va tenir en compte quan el van pensar ni gravar. Segurament, això el feia televisivament encara més interessant.

El programa començava amb les imatges d’un home, en Carles, que semblava viure sol i que quan l’entrevistaven descobríem alleujats que havia trobat el sistema per tenir companyia a casa i això li havia canviat la vida. També coneixíem la Conxita, una dona en risc d’exclusió social que gràcies a la Mariona, una assistent social, havia pogut reconnectar amb el món i el seu entorn. És possible que si aquest Quatre gats s’hagués emès un altre dia, sense aquesta situació de confinament, els seus testimonis els haguéssim percebut amb sensibilitat, però potser no ens haurien commogut tant com ho feien ara. Perquè el confinament ha implicat que tots nosaltres, en aquestes circumstàncies d’aïllament tan estranyes, estiguem reflexionant més del que és habitual sobre la nostra pròpia solitud i la de persones molt estimades. Aquestes setmanes estem patint per la gent gran que s’ha hagut de quedar sola tancada a casa sense poder sortir ni a comprar, patim per la soledat dels nostres malalts als hospitals i dels nostres avis a les residències, ens amoïna la solitud dels més petits si deixen de veure durant tantes setmanes els seus amics de l’escola i, sobretot, ens angoixa la solitud de les persones que marxen d’aquest món sense les persones que estimen al seu voltant. De la mateixa manera, el confinament ens està comportant una nova manera de relacionar-nos amb els nostres veïns. Tot i l’aïllament, hem posat en valor els vincles amb la comunitat amb qui compartim vistes des de la finestra o el balcó i hem deixat notes als ascensors per ajudar qui estigui sol, perquè, com a mínim, no s'hi senti, que és el més important. El Quatre gats, un títol que simbòlicament ja fa referència a la soledat, es va convertir en una manera d’exorcitzar els pensaments i temors que ens estan envoltant aquests dies. Com a espectador, connectaves més ràpidament amb el relat. Perquè és molt possible que, a nivell social, d’una manera tan global i col·lectiva, mai com fins ara haguem reflexionat tant sobre la solitud ni haguem experimentat tan cruament l’aïllament no desitjat.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF