CRÍTICA DE TV

El públic de la nova normalitat

Una idea del retorn d'OT dona indicis de com serà la televisió mentre duri la pandèmia

En ple rebombori sobre com serà el retorn a les escoles, hi ha hagut una acadèmia que ja s’ha posat en marxa: la d’ Operación Triunfo. Només té nou alumnes, molt per sota de la ràtio permesa d’ara endavant. Tots s’han fet un test per garantir el seu estat de salut, com si fossin un equip de futbol. Entre ells es poden abraçar i petonejar. Durant la gala, ni tan sols els van asseure mantenint la distància de seguretat per donar exemple a l’audiència. Els joves participants quedaran confinats a l’acadèmia en una aparent nova normalitat i només en sortiran per assistir a l’actuació dels dimecres. 

El plató de mil dos-cents metres quadrats el van haver de guarnir per tapar els enormes forats que abans omplia el públic. La prova que no han trobat una bona solució és que cada setmana canviaran la temàtica decorativa. Dimecres recreaven una mena de selva, amb tot tipus de plantes d’interior ocupant els buits. Com si fos un garden del Maresme, un repertori de ficus, potus, palmeres i monsteres farcien l’espai al costat de l’escenari. Entre els tons blavosos del decorat del plató i la vegetació, semblava un aquari gegant on els concursants exercien de fauna. 

Hi va haver una idea que van resoldre molt millor i que dona indicis de com serà la televisió mentre duri la pandèmia: la del públic virtual. Múltiples pantalles gegants envoltaven el plató amb un mosaic de quatre-centes persones que seguien el programa des de casa. Persones entregades a la causa que reien, saludaven, aplaudien i reaccionaven a tot allò que afectava els concursants. Quan van expulsar el Gèrard, darrera seu una noia plorava desconsolada. Realització afegia aplaudiments enllaunats a aquest estampat de cares lluminoses que vigilaven l’espectacle.

Sense cap mena de dubte, el plantejament de substituir el públic real per un mosaic de persones que treuen el cap a través de pantalles és, de tot el que hem vist fins ara a la televisió de confinament, el més sorprenent i innovador. Tot i que no aconsegueix la calidesa de la presència humana, atorga al programa un nou concepte d’espectacle. Mentre que el públic presencial crea una sensació de celebració i festivitat, el mosaic de cares potencia l’efecte de control i, sobretot, modifica les proporcions. La immensitat del plató esdevé una petita capsa quan tants rostres observen des de la parets il·luminades. I s’estableix un joc d’interessos curiós. El nou públic virtual es pot encendre i apagar a conveniència del programa. Apareix i desapareix en funció de la necessitat d’una reacció emocional. Però, a la vegada, quan apareix, converteix els protagonistes en diminuts titelles observats. La quadrícula de cares reforça la idea de la mirada i en modifica el seu sentit: ja no és només que el públic estigui al servei de l’espectacle. És l’espectacle qui també queda al servei del públic.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF