La perruca de la Sampietro
Crítica de teleAmb ‘Si no t’hagués conegut’, la nova sèrie de TV3, s’ha de valorar positivament l’aposta de la cadena per una producció que s’allunya del que és habitual en els seus continguts. Arriscar-se amb el gènere de la ciència-ficció i sortir del freqüent costumisme demostra voluntat d’evolucionar i testar la reacció dels espectadors. Programar-la el dilluns, el dia dels plats forts televisius, n’assegura, a més, una bona acollida, com es va demostrar amb les xifres d’audiència.
‘Si no t’hagués conegut’ tenia una introducció que semblava augurar una nit terrorífica, amb l’espant d’una mà enganxant-se al vidre del cotxe de l’Eduard (Pablo Derqui) i oferint-nos una escena esborronadora en què la càmera se situa al clatell del protagonista anunciant una presència estranya. Amb l’arribada a casa del personatge vam entrar en la dimensió costumista habitual en què amb la verbalització del “sorollet del cotxe”, la llarga discussió per qui s’emportava el cotxe nou i la imatge que insistia en les claus del cendrer ens vam avançar als esdeveniments: la desgràcia s’esdevindria de bon matí. I aquí vam passar al melodrama familiar tràgic. Derqui no es lliura d’aquests personatges turmentats i infeliços. La mort dels éssers estimats és un recurs habitual de la ciència-ficció per portar els protagonistes a descobrir noves dimensions espai-temps i retrobar-se amb els difunts. Retornar al lloc inquietant de l’inici era la manera de penetrar en el gènere de la ciència-ficció, que exigeix a l’espectador l’acceptació d’uns codis narratius per sentir-s’hi còmode.
Però l’aparició de l’actriu Mercè Sampietro, com a misteriosa dama salvadora, amb aquella perruca blanca, dificultava endinsar-se en el relat. No veies un personatge, no senties curiositat per l’enigmàtica dona, sinó que et limitaves a veure la Sampietro disfressada amb una perruca. El viatge fins al barri gòtic de Barcelona i la seva presentació costava d’assimilar. La Dra. Everest, de nord-americana a perfecta catalanoparlant, d’astrofísica de Berkeley i col·laboradora de la NASA a bruixa del Raval, de l’Institut Tecnològic de Pasadena, a un cau decorat amb espelmes i parets esbotzades i sense pintar. La dona comunicava al protagonista la seva ‘teoria del tot’, segons la qual, gràcies a la física de partícules, havia creat un portal per travessar universos alternatius. Després, vam penetrar en un curiós escenari de fibra òptica i un divan rococó, que semblava més preparat per a un 'striptease' que per a un viatge a una dimensió paral·lela.
La bona notícia és que ja hem passat el tram més difícil: el de crear aquesta realitat imaginària i explicar les convencions en les quals ens mourem. Teòricament, en els propers capítols, tot hauria de ser més fàcil i fluid. Esperem-ho. Perquè, si no, es posarà en pràctica una altra teoria: la teoria televisiva de la perruca, la sèrie, o te la creus o sembla caduca.
