Pedroche i la farsa masclista
Podem canviar d’any, de dècada, de segle o de mil·lenni, però l'espectacle de les campanades continua tan xaró i tronat com sempre. Igual que a les nits electorals, TV3 marca les diferències des de les Fonts de Montjuïc amb un espectacle visual més modern i diferent de la resta. A totes les cadenes les presentadores continuen passant fred. A Espanya les privades brinden amb cervesa i la marca Coca-Cola s’ha apoderat de l’espectacle de la Puerta del Sol.
Com en els darrers anys, Antena 3 s’emporta els titulars de l'endemà amb el muntatge penós del vestit de Cristina Pedroche. Quan la cadena va prendre consciència del masclisme que implicava vendre la nuesa de la presentadora va tergiversar el discurs, convertint la cosificació de la dona en un fals acte d'empoderament que enguany ha assolit el clímax de la farsa.
Pedroche apareixia tapada amb un llençol negre per amagar la sorpresa fins al darrer minut. Quan va descobrir el vestit, va exhibir-se embotida dins d’una cuirassa de fibra de vidre forrada de pa d’or. Eren dues plaques rígides lligades pels laterals, configurant una cotilla rígida que la mantenia immòbil des del coll fins als genolls. Era un motllo del seu cos nu, un exosquelet de la seva pròpia figura. El vestit escultura li impedia moure's. Estava empresonada i encarcarada dins la dura cotilla i amb prou feines va poder caminar per sortir al balcó que tenia a dos metres. Pedroche va repetir el seu discurs feminista de les darreres edicions: “Este vestido me hace sentirme más diosa que nunca. Más empoderada que nunca”, però la tesi era més insostenible que mai. Que participi voluntàriament i delerosament de l’espectacle i que es pugui vestir com li doni la gana no converteix l’estratègia mediàtica en menys masclista. Que ho disfressi de suposat empoderament femení, tampoc. Per exemple: una stripper ballant nua i provocadorament dalt d’un escenari amb tot d’homes fent cara d’idiotes i posant-li diners a l’engonal és un espectacle clarament masclista encara que l’actitud de domini i força de la ballarina li atribueixin un rol pretesament empoderat. És a dir, que Pedroche accepti el joc, reivindiqui el seu dret a vestir-se com li vingui de gust i participi amb il·lusió de l’estratègia comercial de la cadena d’utilitzar el seu cos com a reclam no fa que sigui un espectacle menys masclista del que realment és. És més, el plantejament mediàtic s’ajusta a la línia conservadora i sibil·lina d’Atresmedia de disfressar de progrés els valors més caducs. De fet, camuflar la submissió o cosificació de la dona d’un suposat privilegi femení és un clàssic del masclisme. El poder de la deessa com a succedani de la dona objecte. La cuirassa rígida on va quedar empresonada la presentadora, gairebé com una esclava, era justament això. Convertida en una rígida estàtua d’or, un irrefutable objecte decoratiu, simbolitzava els valors del masclisme més radical, amb la complicitat del somriure fleuma d’una víctima complaguda i inconscient.
