'Sex in Manzanares'

Netflix ha estrenat Valeria i fa dies que t'adverteix que la sèrie està en el primer lloc del top ten de la plataforma. Vuit capítols d’uns quaranta minuts que expliquen les vicissituds personals i laborals d’una noia de poc més de trenta anys. La Valeria (interpretada per Diana Gómez) té l’ambició de convertir-se en escriptora i trobarà la inspiració en les seves tribulacions eròtico-sentimentals de la seva generació. Salvant les distàncies, és una mena de Sex in the city en versió ibèrica, en què la protagonista viu en un pis que no es correspon amb el seu nivell d’ingressos i escriu sobre temàtica sexual mentre viu la vida amb el seu grup incondicional d’amigues. La trama es desenvolupa en un Madrid meravellós, especialment quan es fa de nit, en l’ambient dels bars i restaurants de moda del barri de Malasaña. Veure la sèrie en temps de confinament provoca una sensació melancòlica de pèrdua d’un món millor. S'idealitza encara més, amb estètica gairebé publicitària o d’Instagram, una vida social agradable, agitada i sensual. La sèrie, de colors almodovarians, és molt millor pel que fa a factura visual que en qüestions de trama i diàlegs, que fa patir més. És una sèrie molt comercial que pot funcionar gràcies al seu efectisme sexual, ja sigui com a guilty pleasure televisiu o, sobretot, com a fantasia aspiracional d’adolescents immadures. Més enllà d’això, és difícil que la sèrie t’atrapi. Resulta molt buida a nivell de contingut. No hi ha enginy, no hi ha missatge, no hi ha sarcasme, no hi ha rols que s’allunyin de l’estereotip, no hi ha reivindicació i no hi ha referents atractius. S’hi percep, això sí, una mena d’intent fallit per dotar la trama d’un rerefons social: hi ha escenes que suggereixen la confrontació entre usuaris d’Uber i del taxi, el preu del lloguer en contraposició a la pandèmia dels apartaments turístics, la rivalitat entre el món de les xarxes socials i la pervivència dels oficis tradicionals... però no resulta eficaç perquè no és coherent. Mentre els personatges es queixen del lloguer dels pisos, gairebé totes semblen viure en finques prohibitives pel seu aparent poder adquisitiu. Les protagonistes són alienes a la reflexió social, fan simples mencions volàtils de guió que no van gaire enlloc, perquè en realitat estan molt pendents de mirar-se el melic. El grup d’amigues, de més de trenta anys, tenen tendència a comportar-se com adolescents. Hi ha certa desinhibició sexual femenina com a súmmum de plantejament progressista, però, més enllà d’això, Valeria és decebedora, perquè mostra, en general, unes protagonistes molt pendents de la mirada masculina i molt dòcils o insegures davant dels homes. Ells tenen tarannàs molt més estables i amb objectius més ferms i definits.

Sex in the city és una de les grans sèries nord-americanes que pitjor han resistit el pas del temps. Valeria, tot just estrenar-se, ja no encaixa amb els temps que vivim.