CRÍTICA TV

El globus com a excusa

Els publireportatges sobre el territori donen un aire molt antic al programa 'Globus sonda'

‘Globus sonda’ és una altra de les novetats de la graella d’estiu de TV3, que presenta Francesc Mauri, un dels homes del temps de la cadena. I també és l’enèsim programa de la cadena que comença amb el presentador conduint un cotxe. L’explicació del programa és senzilla: ‘Globus sonda’ és la suma de ‘Catalunya des de l’aire’ més ‘Al cotxe!’. Si durant la temporada regular Eloi Vila entrevista la gent dins d’un cotxe, a l’estiu Mauri ho fa dins la cistella d’un globus aerostàtic. Sembla que hàgim de tancar els convidats en un espai reduït sense que puguin fugir per mantenir-hi una conversa. Potser el més estrany és veure Francesc Mauri fora del seu context habitual. Ja no és davant del mapa però manté la mateixa entonació quan fa preguntes a sis-cents metres d’alçada que quan és davant la corba de les temperatures.

'Globus sonda' és correcte però no ha sabut fer de la seva excepcionalitat aèria un valor afegit

En els rètols inicials queda clar que una bona manera d’aconseguir un forat a la graella és obtenir patrocinadors que subvencionin l’espai: una marca de cotxes, una companyia de subministrament elèctric, l’empresa que posa el globus i la Diputació. I les marques van apareixent. La del cotxe queda més o menys integrada, els pilots del globus són part de l’equip del programa i el globus llueix un rètol gegant de la companyia elèctrica. Ara bé, els publireportatges sobre el territori donen un aire molt antic al programa. La dinàmica s’atura per anunciar museus i espais públics com si es tractés d’un vídeo d’un centre d’informació turística amb unes explicacions que semblen llegides del fullet que trobes a la recepció.

Les entrevistes tenen un doble vessant. D'una banda, Mauri entrevista el convidat dalt del globus i, de l’altra, Candela Figueras des del cotxe de seguiment conversa amb un amic del protagonista. Per sort, aquí hi ha una mica de joc televisiu: el convidat ha d’endevinar quin conegut seu és el que fa la ruta terrestre. La conversa es desenvolupa amb permís de les bafarades de flama per escalfar l’aire del globus. Si bé és cert que la idea d’estar suspesos a l’aire transmet certa pau com a context i això genera un bon clima per a la conversa, es fa una mica estrany que, en una experiència tan poc habitual, l’entrevista sigui una mena de repàs de la Wikipedia del convidat. Les circumstàncies aèries que tria el programa pràcticament no influeixen en el tema de conversa. Mauri no aconsegueix singularitzar l’entrevista i es limita a repassar la trajectòria professional gairebé per ordre cronològic. El repertori de convidats és, una vegada més, la col·lecció aleatòria de famosos que genera el país. El programa és correcte però no ha sabut fer de la seva excepcionalitat aèria un valor afegit que marqui les diferències sinó una simple excusa per embolcallar un contingut anodí.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF