CRÍTICA TV

'La fossa': Un 'thriller' molt genuí

La sèrie arrenca amb una escena domèstica de la policia protagonista

Diumenge, després del 30 minuts, van estrenar a TV3 La fossa, una sèrie policíaca en què la caporal dels Mossos Andrea Carmona (Nausicaa Bonnín) investiga l’assassinat de David Martos (Marcos Franz), un noi de vint-i-dos anys a qui troben mort d’un tret dins una fossa de la Guerra Civil que estava exhumant de manera il·legal. La sèrie, dirigida per Agustí Vila, se serveix dels recursos narratius i audiovisuals propis del gènere policíac. Abans dels crèdits, coneixem la víctima. La sèrie arrenca amb una escena domèstica de la policia protagonista que ens donarà a entendre un context personal que influirà en les seves accions. I de seguida se’ns ensenya l’escena del crim al voltant de la qual girarà la trama principal. A partir d’aquí comencen a aparèixer els secundaris: l’entorn del noi assassinat, per construir la trama de sospitosos, i l’entorn professional dels mossos, que fornirà de personalitat, llums i ombres els personatges. Els plans zenitals de carreteres i boscos del Penedès s’ajusten a la iconografia dels thrillers, on el territori esdevé un personatge més que amaga un misteri. En el primer capítol, La fossa posa en joc, de manera excel·lent, un seguit d’elements visuals molt fugaços que generen intriga a l’espectador. ¿Per què l’Albert, el mosso de la seu territorial, té una fotografia de la caporal Carmona a la pantalla del seu ordinador? Curiosament, després d’aquesta imatge ens ensenyen un pla del clatell d’ella que transmet una idea de vulnerabilitat. Què és el so inquietant que surt del portàtil de la caporal Carmona a casa seva? La manera com La fossa dosifica la informació, deixant elements de suspens sense necessitat de verbalitzar-los i aconseguint que sigui l’espectador qui es faci les preguntes que l’obliguin a continuar per descobrir-los, demostra un domini del gènere i de la cura pels detalls. El que també està molt ben plantejat pel que fa a l’argument és la fossa de la Guerra Civil com a epicentre de la trama, perquè és important que narrativament entronqui amb fets locals, que connecten amb la cultura, la política i la història del país. És aquest localisme el que permet que la història sigui més universal. O, com deia Bong Joon Ho, el director de Paràsits, recordant una frase de Martin Scorsese: “El més personal és el més creatiu”. No es tracta de fer un thriller policíac que imiti la narrativa nord-americana per excel·lència, sinó de saber utilitzar els recursos narratius del gènere per explicar una història que entronqui amb la pròpia cultura. “Remenar fosses encara irrita molta gent”, diu la caporal Carmona. I a l’hora d’entendre el mòbil del crim, un dels personatges en sintetitza l’essència: “Un assassinat polític per un crim de fa més de setanta anys”. Les fosses comunes de la Guerra Civil i el conflicte que encara genera parlar-ne avui dia són elements que contribueixen a fer més genuïna la ficció.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF