‘Fariña’: la sèrie en el moment just
PeriodistaDimecres Antena 3 va estrenar Fariña, la sèrie sobre el narcotràfic a Galícia basada en la novel·la de Nacho Carretero que una jutge ha ordenat segrestar. La cadena, amb encert, ha aprofitat la repercussió mediàtica del cas per avançar-ne l’emissió i s’ha de dir que l’oportunisme no treu cap mèrit a la qualitat d’aquesta producció.
Fariña arrenca amb una breu introducció periodística per situar l’espectador en la realitat en què està basada la ficció. Un muntatge informatiu que serveix per introduir una atmosfera, un context (l’operació Nècora) i uns conflictes. La ficció engega en el moment en què del contraban de tabac es passa al tràfic d’haixix i cocaïna. A nivell de realització, fotografia i muntatge és excel·lent i ambiciós. Més enllà d’una factura acurada sap transmetre una atmosfera asfixiant sense caure en l’excés d’esteticisme. El guió denota un domini del gènere televisiu. Evita l’excés de verbalització, se sap servir de la imatge, la construcció de situacions i la direcció d’actors per donar a entendre contextos socials i culturals. Els diàlegs apel·len a la intel·ligència de l’espectador: no cal explicar-ho tot, de cop, i en ordre cronològic. Una altra de les grans virtuts de Fariña és el càsting, perquè ha prioritzat una qüestió: la credibilitat dels personatges més enllà de l’aspecte mediàtic. Això entronca amb un aspecte sovint menystingut però essencial en sèries basades en fets reals. S’ha procurat que tots els personatges gallecs mantinguin l’accent lingüístic i facin ús d’un vocabulari i unes expressions autòctones. És un fet cabdal a nivell narratiu que en la ficció espanyola generalment s’evita perquè es vol universalitzar la història.
I aquí rau un factor determinant de Fariña: el seu localisme. No hi ha cap tipus de complex a reproduir una manera de parlar, unes singularitats geogràfiques molt acotades, un context industrial i cultural molt específic. I precisament aquesta particularitat, aquest retrat tan acurat d’un àmbit tan concret, és el que la fa més universal. Les sèries fallen quan es volen estandarditzar i basar-se en contextos generalistes sense identitat per fer-les més globals. Fariña, tot i els ajustos que requereix la ficció televisiva, retrata la història del narcotràfic a Espanya, per la qual s’ha passat de puntetes. I quan la ficció té arrels en la realitat (històrica, emocional i social) d’un lloc, adquireix una dimensió més potent i universal. Per això va estar tan bé el debat posterior que va organitzar Antena3 amb l’autor de la novel·la, un jutge, un policia, una mare coratge i un parell d’advocades coneixedors d’aquest context, amb la participació del jutge Garzón. Aquesta possibilitat d’analitzar els vincles i desajustos entre realitat i ficció, aquesta habilitat per mediatitzar qüestions històriques soterrades, contribueix a l’autoconeixement i la maduresa política i social d’un país.
