L’estranya el·lipsi del Foraster

Crítica de teleDijous al vespre TV3 va estrenar 'Els meus pares', un nou format presentat per Gemma Nierga en què descobrim els progenitors de celebritats i es mira d’explicar la trajectòria d’èxit d’aquella persona a partir del context familiar on va créixer. En aquests programes en què el contingut depèn tant de l’interès que pugui suscitar el o la protagonista (i del ganxo televisiu que puguin tenir els seus pares) és possible que el resultat sigui desigual.

'Els meus pares' és un programa que transmet antigor televisiva. La idea és millor que l’execució, en què no sembla que hi hagi hagut cap esforç per sortir de la inèrcia de la tele fàcil. A nivell de tractament d’imatge, d’estructura, de plantejament narratiu, no hi ha res que el distingeixi d’un programa que s’hagués fet igual el 1990. 'Els meus pares' té, fins i tot, algun punt de carrincloneria televisiva. Nierga és una entrevistadora càlida que fa sentir còmodes molt fàcilment persones que no estan acostumades a sortir per televisió. I en aquest sentit, el seu rol és important per crear un intrusisme estrany de les càmeres dins de la privacitat d’una llar poc avesada als focus. I té mà esquerra per fer aflorar aspectes emocionals de l’àmbit familiar amb subtilesa. Però, tot així, 'Els meus pares' queia en situacions reiteratives des del punt de vista narratiu. El programa tenia alguns moments en què es recreava en una mena de psicoanàlisi o teràpia familiar i, com a espectador, començaves a pensar que aquelles qüestions de caire domèstic t’interessaven poc i se’t feien llargues.

L’estrena amb els pares d’en Quim Masferrer sembla lògica. S’aprofitava l’èxit d’audiència i expectativa que genera 'El Foraster'. Ara bé, en l’entrevista hi va haver un fet estrany. Repassant la trajectòria d’en Masferrer, es van buscar imatges d’arxiu seves a TV3, es va parlar de l’eclosió del seu èxit i de la seva dimensió pública i es va posar molt d’èmfasi (narratiu i emocional) en el conflicte amb el pare pel seu desig de dedicar-se al teatre. En canvi, estranyament, no es va ni mencionar ni van posar ni una sola imatge dels seus dotze anys amb Teatre de Guerrilla, ni als escenaris ni a TV3. Insòlit perquè és una etapa que determina, clarament, la seva trajectòria posterior. Aquell ‘teatre rural’ dels Guerrilla bevia molt de les influències d’un àmbit geogràfic i d’un tarannà de poble que connectava amb el que Nierga ens estava ensenyant. Descobrim un paisatge rural, una llar senzilla, un pare tossut amb barretina que estima la terra, una mare amb la paciència i la intel·ligència que es cultiva als pobles. I de tot això, que veus obvi que és la base creativa dels Guerrilla, un teatre genuí sense precedents que va ser un èxit, no se’n parla. Un teatre que va ser el punt de conflicte amb el pare del qual tant van parlar, i ni piu. Que no es mencionés això, periodísticament, és raríssim. Un fet que demostra que hi ha més inèrcia televisiva i carrincloneria que l’esperit de ser fidels a l’essència del programa i entendre les arrels del protagonista.