CRÍTICATV

Un famós a l’aula

Dilluns al vespre TV3 va estrenar El suplent, un programa d’entreteniment on un famós irromp a l’aula d’un institut per cobrir la suposada absència del professor titular. El primer suplent va ser Antonio Díaz, El Mago Pop, que tornava al seu propi institut de Badia del Vallès, el Federica Montseny, per fer una classe d’història a (només) setze alumnes de batxillerat.

En un context político-social tan sensible, en què s’ha fet servir l’educació a les aules com a arma llancívola, cridava l’atenció l’ús del castellà a les aules per part dels alumnes. Una de les estudiants va explicar a Twitter que el dia de la gravació van preguntar als responsables del programa en quin idioma havien de parlar i se’ls va dir que ho podien fer en el que se sentissin més còmodes. Per tant, utilitzar El suplent com a exemple de la immersió lingüística és un error. Allà la majoria tenien el castellà com a llengua materna. Però es va donar el cas, per exemple, que una de les noies que parlava en castellà es va mostrar orgullosa que la seva mare li hagués gravat el missatge en català sense que fos la seva llengua habitual.

El suplent planteja el dubte de com s’ha argumentat als alumnes la presència de càmeres a l’aula perquè la presència d’un famós sigui una sorpresa. Amb tot, el programa té molts elements que el fan televisivament llaminer. Primer perquè l’adolescència és una etapa atractiva d’investigar tot i que, davant de les càmeres, és quan tenen més habilitat per ensenyar la faceta que més els convé. Antonio Díaz, amb l’ajuda del programa, va plantejar una classe amb voluntat de ser inspiradora per als nois i noies: els motivava a trobar la seva passió, volia saber en què tenien talent i volia aprofundir en la relació que mantenien amb els seus pares en una edat que sol ser força conflictiva. En una etapa en què l’emocionalitat està a flor de pell i en una època en què s’arrossega les masses per la via de les emocions i no per l’ús de la raó, era una estratègia televisiva plena d’astúcia per commoure tant els alumnes com els espectadors. L’intercanvi de missatges entre pares i fills, però, va adquirir un to excessivament catàrtic. No sé fins a quin punt calia acabar fent plorar els alumnes a l’aula.

El format d’ El suplent té la possibilitat de convertir-se en un petit laboratori, tot i que potser l’experiment de veritat seria veure què passa amb el professor de sempre i amb càmera oculta. Com que no és legal, ens haurem de conformar amb això i observar la relació dels joves amb la fama, el comportament a les aules i, sobretot, les habilitats expressives i socials dels adolescents. En una època en què tants polítics i pseudoteòrics parlen de l’educació sense tenir-ne ni idea, val la pena tenir l’oportunitat de veure una classe en acció encara que sigui amb el biaix que provoquen unes càmeres. Les avaluacions més fiables les farem a final de trimestre.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF