CRÍTICA TV

Ana Rosa Quintana i el pederasta

Ana Rosa Quintana fa dos dies que ven per capítols un espectacle amb un pederasta

Ana Rosa Quintana fa dos dies que en el seu programa ven per capítols un espectacle amb un pederasta. Cada dia una mica de xou amb una gravació amb càmera oculta que té, com a protagonista, un presumpte pederasta. I diem ‘presumpte’ no per evitar problemes legals, sinó perquè no tenim cap constància que el senyor ho sigui de veritat o que es tracti d’un actor contractat per fer la comèdia. Dilluns ens mostraven com una redactora del programa havia buscat a internet ‘xats de menors’, així a l’atzar. Deia que en aquests xats “hay de todo menos menores”. Ella mateixa s’havia fet passar per una nena per quedar amb un pederasta, que li va assegurar que ja havia tingut relacions abans amb una de tretze.

La redactora va estar mantenint contacte amb aquest personatge, fent-se la bleda per estimular la cita. Dilluns ens en mostraven els millors moments. “¡Qué asco!”, va dir Ana Rosa. Gravaven la trobada amb càmera oculta i utilitzaven una còmplice amb aparença d’adolescent perquè mantingués una conversa preparatòria amb el pederasta. La noia l’interrogava sobre la suposada relació anterior amb la nena de tretze anys: “¿Y ella también era virgen como yo?”, li preguntava l’esquer. “¿Y a sus padres les parecía bien?”

El reportatge del programa d'Ana Rosa confon la investigació i la denúncia amb un espectacle morbós

Dimarts van oferir un nou episodi de la sèrie trepidant sobre el pederasta. De cop, apareixia la periodista del programa i li preguntava: “¿Te parece normal quedar con una niña de catorce años?” De l’home, a qui mantenien en perfecte anonimat, només en vèiem la panxa enorme i les cuixes gruixudes, assegut a la terrassa d’una cafeteria. “¿Estás buscando a menores?”, “¿Tu fantasía es estar con una menor de 13 o 14?”, “¿Por qué te gustan tan jóvenes?”, “¿Qué es lo que te gusta de una menor de catorce?”, “¿A ti te parece normal?”, “Y si hubiera tenido catorce años y hubiera ido contigo al hotel, ¿qué hubieses hecho?”, “¿No lo puedes evitar?”, “Tú te sientes como si fueses un poco un padre para ellas, o un salvador, el que las ayuda, las escucha..., ¿no?” Les respostes encara eren més esgarrifoses. “¡Qué asco!”, va repetir Ana Rosa quan va haver vist el reportatge. La redactora també es mantenia en l’anonimat. Després a la tertúlia debatien sobre el personatge i explicaven amb pèls i senyals la manera com contactar amb adolescents a través de la xarxa.
Ara que per fi hi comença a haver consciència de l’atrocitat dels pederastes, entrem en una nova etapa en què les suposades investigacions televisives fan manuals inquietants de com contactar amb menors, donar-los conversa i, després, esbroncar-los. "¡Qué asco!", deia Ana Rosa. Tant com el seu reportatge, que confon la investigació i la denúncia amb un espectacle morbós. El periodisme ha de contribuir a alertar i fer pedagogia del que són els abusos a menors. També a donar valor a la denúncia. I no construir en cafeteries inquietants curtmetratges morbosos que distorsionen la realitat, dissenyant 'thrillers' d’estar per casa i creant estereotips que, molt sovint, disten dels pederastes que tenim al voltant i no ho diríem mai.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF