Aleshores no semblava un pederasta...
L’últim dia de l’any, en el programa ‘No tenim vergonya’, que remena en l’arxiu històric de TV3, van emetre un inquietant videoclip d’El Fary. La cançó es titulava ‘Niña’ i la lletra, dedicada a una nena de quinze anys, et deixava garratibat: “Niña, que te vas de casa, dejas a los tuyos, no te importan nada, piensas que lo sabes todo, y el vuelo es muy largo y tus alas cortas, niña, eres una niña, y el mundo es una ave de rapiña. En tu primer vuelo caerás en sus garras...”
El programa entrevistava ara l’actriu que aleshores feia de nena i el director del videoclip, Ricard Reguant, mentre miraven la gravació. L’escenificació era angoixant. L’adolescent, amb faldilleta curta, caminava sola per racons de Barcelona aliena al fet que, pocs metres darrere seu, El Fary la perseguia, cantant la lletra sinistra que amenaça la nena desemparada anunciant-li que serà vexada per molts homes i serà la culpable de portar al món una criatura innocent. “Ya vuelves pequeña enana, dolorida y humillada [...], pero que sirva de ejemplo a todas las de tu tiempo, que este mundo es muy cruel”. Amb ulls d’ara, el que veies era un home malvat assetjant una menor d’edat pel carrer, esperant el moment de violar-la. El mateix Ricard Reguant i l’actriu reien avergonyits i el director admetia la greu distorsió que provocava el pas del temps: “Ell ho feia bé, eh. Ell ho sentia. Però un cop la cançó feta... semblava un pederasta seguint a una nena! El que passa és que aleshores no ens n’adonàvem!”
Dos dies més tard, dimecres, al mateix programa, vèiem un altre fragment d’un antic espai de TV3. Júlia Otero rebia en el seu magazín de tarda, ‘La columna’, l’humorista Leo Bassi per entrevistar-lo. I quan ella, desprevinguda, feia el gest de saludar-lo, ell la va morrejar per sorpresa per fer una gràcia. Júlia Otero va reaccionar com la societat masclista ens ensinistrava a fer-ho: somriure amb cara de compromís. Actualment, segur que Júlia Otero no reaccionaria així i l’escàndol seria important. Era un recurs que Bassi practicava habitualment en el seu espectacle amb alguna dona del públic que feia pujar a l’escenari. Les morrejava a traïció i la gent reia.
És cruel analitzar la tele del passat amb ulls d’ara. Però recuperar aquestes imatges ens retorna el retrat de la societat que érem (i del llast que arrosseguem). ¿Quantes coses passaven de les quals "no ens adonàvem"? ¿Quines conseqüències tenia això per a les dones? Fa mal veure convertides en humor escenes d’assetjament sexual. És obvi que han estat seleccionades per l’impacte que provoquen en l’actualitat. Aquesta circumstància ens alerta d’una cosa que hem de seguir denunciant: les escenes i situacions actuals que atempten contra la dignitat i llibertat de la dona, que els mitjans normalitzen, que una part de la societat encara tolera i que, d’aquí uns quants anys, provocaran fàstic i vergonya. Esperem, però, que aleshores no facin tanta gràcia.
