CRÍTICA DE TV

Un '30 minuts' que no hem d’oblidar

El reportatge 'Residències, els grans oblidats' és una bufetada de realitat

Diumenge el 30 minuts emetia Residències, els grans oblidats. El títol té un problema de concordança de gènere estrany. Costa d'entendre per què no van triar Les grans oblidades. Les càmeres del programa entraven dins de cinc residències geriàtriques de Catalunya per posar en evidència les gravíssimes deficiències amb què estan combatent la crisi del coronavirus, sobretot tenint en compte que tenen cura del sector més vulnerable de la població i on s’han produït gairebé el 30% de les morts pel covid-19. Si aquest mateix reportatge s’hagués gravat en un altre país i veiéssim la situació lamentable en què s’han vist obligats a treballar els professionals, l’abandonament que han patit per part de les autoritats i les circumstàncies a què s’han sotmès els ancians, ens hauria semblat que el país del qual ens parlaven no tenia els nivells necessaris de desenvolupament, humanitat i civisme. Deia Gandhi que la grandesa d’una nació es mesura per la manera com tracta els seus membres més dèbils. Doncs bé, el 30 minuts no ha fet altra cosa que servir-nos de mirall i el que hi hem vist reflectit diu molt poc a favor del país en el qual vivim. El patiment i sacrifici dels professionals exhaustos dormint en matalassos a terra, gairebé tots amb els ulls plorosos per sobre les mascaretes recordant les vivències, els avis desorientats patint un nivell de reclusió inadequat per les seves necessitats, desconcertats per la pèrdua de rutines, sense poder reconèixer ni entendre les persones que els atenien, d’altres sent traslladats com si fossin mercaderia sense tenir en compte el seu benestar psicològic... El 30 minuts trencava el cor perquè demostra fins a quin punt hem normalitzat i acceptat que la gent més gran de les residències són, com deia el títol, els grans oblidats per l’administració. El reportatge és una bufetada de realitat, perquè, tot i que sabíem la situació crítica i les penúries que han passat professionals i residents, quan ho veus amb els teus ulls, quan en comproves les conseqüències, quan poses nom, cara i veu a cadascun dels avis, se’t fa un nus a la gola. Residències, els grans oblidats hauria de ser la prova documental que servís d’esperó per revisar el model assistencial del país i corregir la flagrant pèrdua de drets que està patint la gent gran. El 30 minuts no va ser invasiu i transmetia, a través de les imatges, molts detalls als quals no posaven paraules però que es feien evidents per a l’espectador. Molt encertadament, el reportatge recuperava el cas de la residència Bertran i Oriola i l’empresa de serveis auxiliars Eulen, que dies abans del confinament ja va ser notícia pels maltractaments d’alguns membres del personal a la gent gran. Caldrà més periodisme per continuar denunciant l’esgotament del model assistencial actual perquè això no s’acaba amb el coronavirus. Si l’administració no fa res per canviar-ho, es tornarà a demostrar el que deia Gandhi: la poca grandesa del país. Perquè si no denunciem ara la manca d’atenció i recursos per a la gent gran, si no exigim un replantejament d’aquest model assistencial, el que estem fent és condemnar-nos a nosaltres mateixos en el futur.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF