A la mani, sense el logo de TV3

Diumenge al matí TV3 (i, simultàniament, el 3/24) feia diverses connexions en directe amb les dues manifestacions que hi havia organitzades a aquella hora a Barcelona.

A la primera marxa, a favor de la unitat d’Espanya, l’enviat de la cadena al Paral·lel era el periodista Ivan Gutiérrez, amb la particularitat que el seu micròfon no portava el cub distintiu de TV3 amb el logotip de la tele. En les connexions, el reporter va oferir a l’audiència tota la informació pertinent: l’objectiu i les reivindicacions de la marxa, el recorregut i un resum dels incidents, que a aquelles hores encara havien sigut pocs. Va entrevistar alguns dels assistents perquè expliquessin per què havien anat a la manifestació i es van mostrar imatges de les pancartes i les banderes de tota mena, fins i tot alguna que anava contra la mateixa cadena que n’estava informant, acusant-la de “manipuladora i colpista”. També va especificar que cap partit parlamentari hi havia donat suport. En el Telenotícies del migdia, Ivan Gutiérrez continuava sense poder portar el distintiu de TV3 al micròfon.

A continuació, també es connectava amb la periodista Gemma Aragall, que cobria la manifestació contra el feixisme i el racisme convocada a l’avinguda Mistral. Allà la reportera de TV3 sí que podia treballar amb el micròfon identificatiu de la cadena. És un petit detall que delata diferències: el nivell de violència latent que hi ha en cadascuna de les manifestacions. Curiosament, perquè l’espectador pogués assabentar-se dels matisos de la primera manifestació calia escoltar els detalls de la reportera que cobria l’altra marxa, quan detallava les reivindicacions dels antifeixistes. Va entrevistar alguns dels seus organitzadors, que explicaven que la manifestació espanyolista havia sigut promoguda per organitzacions ultres vinculades a partits de l’extrema dreta europea, que defensen idees xenòfobes i que fins i tot alguns dels seus assistents són persones amb antecedents.

Com en altres ocasions, però, les imatges aportaven més matisos molt reveladors a l’espectador sense necessitat de ser verbalitzats: l’estètica de determinats individus, el tipus de banderes, els crits reivindicatius, la gestualitat i les llegendes de les pancartes donaven molta més informació de context sense que calguessin paraules.

No dur el cub identificatiu de la cadena, però, pot ser només la punta de l’iceberg d’un seguit de precaucions que, de ben segur, hauran de tenir els professionals de la televisió pública. En aquests dies en els quals l’animadversió contra la televisió i els seus treballadors s’ha exacerbat com a estratègia política de Ciutadans, el risc s’incrementa. I més quan ja vam comprovar que les agressions contra periodistes de TV3 o, simplement, contra professionals que ho semblin són interpretades per molts mitjans espanyols com una conseqüència inevitable que els mateixos periodistes s’han buscat per formar part del que consideren una televisió “manipuladora i colpista”.