Els 'indignats': dos punts de vista sobre el fenomen
El cap de setmana van arribar a les graelles televisives els reportatges sobre les acampades. Dissabte La Noria va dedicar-hi un reportatge de mitja hora (el primer sobre el 15-M, especificaven a Telecinco), i diumenge, el 30 minuts de TV3. Periodísticament, dues maneres molt diferents d'abordar un esdeveniment. Però coincidien en un fet: buscaven els indignats de més edat per reforçar el valor de la moguda i trobaven, enmig dels acampats, autèntics talents amb dues llicenciatures, màsters i cinc idiomes.
Al 30 minuts les estomacades les van haver de relegar a la presentació inicial (per aquelles coses de l'última hora) i van anar a l'essència d'aquest moviment: el caldo de cultiu social que el fa propici, la guspira que encén la iniciativa i què en perviurà. Impagable i emotiu el testimoni d'una indignada : una dona escanyada per la crisi que explica com es va intentar suïcidar penjant-se d'un arbre però la branca es va trencar. Ho explica amb un somriure dolorós i una samarreta d'una colla de comissió de festes posada. El 30 minuts , sense qüestionar en cap moment el valor d'aquest fenomen, aclareix les bases i dibuixa les línies del moviment, que amb els dies han anat quedant confuses. A La Noria , en canvi, van fer una mena d'oda beneita dels indignats . El punt de partida van ser les estomacades i després van elaborar una crònica d'una conquesta: un mapa de la Península acaba atapeït de tendes de campanya. S'aprofiten, a posteriori, de com el PP i el PSOE van abordar les manifestacions abans de les eleccions i n'extrapolen com els ha passat factura en els resultats. El reportatge s'hauria pogut titular Pero mira qué buenas personas que son , perquè es va dedicar a explicar les habilitats dels acampats per construir taules i rentar els plats en palanganes. Dues maneres d'enfocar un mateix fet. Anar al gra o viure de la palla. Explicar o lloar. És la diferència entre el periodisme que vol comprendre i el que vol vendre.
