La Sexta fa dues setmanes que ha estrenat El jefe infiltrado, un programa heretat d’un format nord-americà que consisteix en el fet que l’amo d’una empresa o el seu gerent s’infiltrin entre els treballadors per conèixer com funciona el propi negoci, què s’ha de millorar i com són els seus empleats.
La idea és bona perquè té ingredients televisius molt atractius: l’espectador té més informació que no pas els participants i això el col·loca en una actitud molt divertida de superioritat. El jefe infiltrado juga amb els elements de suspens i, sobretot, amb el de capacitat de superació. Al final del programa molts dels individus participants (el cap i algun dels seus empleats) han viscut una experiència que suposadament els ha canviat. Han millorat com a persones. Per tant, l’espectador té la compensació final: l’amo ha esdevingut més just i el treballador ha aconseguit condicions laborals més bones. És un programa en què sempre es retribueix els més bons i tothom hi surt guanyant. Crea la falsa idea d’un món millor. Però en la versió de La Sexta el format grinyola: no t’acabes de creure que els treballadors no sospitin del personatge infiltrat, que la càmera gravant certes escenes no acabi per delatar la finalitat del programa. I, a més, la presència de la càmera és indiscutible que modifica la conducta dels que se saben que estan sent filmats. És inevitable que com a espectador et passis l’estona qüestionant la veracitat del que t’estan ensenyant, i això pot resultar molt frustrant.
Ara bé, entre el format nord-americà i l’espanyol hi ha lleugeres diferències. L’espanyol té un avantatge: una edició molt més acurada i amb una doble intenció humorística. Alguns efectes de so i pauses dramàtiques potencien el missatge. D’altra banda, però, la distància cultural amb el format original fa que es modifiquin algunes percepcions. Els Estats Units té arrelada la meritocràcia de tal manera que certes conductes entre cap i treballador no sorprenen tant com aquí. Si al final del programa un amo entendrit pels problemes laborals d’un treballador opta per regalar-li un cotxe o un creuer per a la família, aquí es fa estrany. Premiar la individualitat en comptes de millorar les condicions globals dels empleats fa lleig. Tens la sensació que acaben comprant un treballador per qüestió d’imatge televisiva mentre la resta d’empleats continuen morint-se de fàstic i gana.
