CRÍTICATV

La història del final de l’Emma

Diumenge el 30 minuts ens va oferir un reportatge devastador. L’Emma vol viure està construït a partir dels vídeos que va gravar l’Emma de l’evolució de la seva pròpia malaltia, l’anorèxia. Les imatges es complementen amb el testimoni dels seus pares, amigues, metges i terapeutes que la van tractar. Afrontes la història sabent que serà dura perquè en coneixes la resolució, i això fa que el principi sigui tan demolidor com el final. L’inici costa. És molt commovedor, perquè és quan veus l’Emma en aparent bon estat, alegre, feliç, xerraire, bromista i bonica. Però saps quin és el després. De fet, tot just començar contraposen el vídeo d’ella contenta anant en bicicleta amb un vídeo d’ella totalment demacrada només un any més tard. Costa tant assimilar que és la mateixa persona, que a nivell de realització mantenen un marge en què deixen el retrat de l’Emma quan estava sana perquè ens fem càrrec de la voracitat de la malaltia.

La singularitat del reportatge rau sobretot en el fet que els vídeos de l’evolució de l’anorèxia estan gravats per iniciativa de la persona que la pateix. Costa entendre a l’inici que algú desitgi exhibir aquest procés, però a mesura que anem coneixent l’Emma també es va comprenent aquesta voluntat. Els vídeos són la manera que té la noia de deixar constància del seu compromís de recuperar-se. Les promeses que fa l’Emma de millorar, de sortir-se’n, de menjar més a partir de l’endemà, semblen gravades com un contracte per no fallar-se a ella mateixa. Un cop a Portugal, lluny de la família, els vídeos adquireixen, a més, la funció de no preocupar els pares. És el sistema de comunicació que estableix per no amoïnar-los, per expressar els seus progressos. Una de les terapeutes explica que l’Emma se sentia culpable de la càrrega que suposava, i els vídeos semblen un intent d’alleugerir aquest pes. És cert que les imatges de l’Emma evidencien el desig de combatre l’anorèxia i guanyar-la, que hi ha un anhel molt gran d’aferrar-se a la vida. Però justament això els fa encara més tràgics quan veus que la mort és tan a prop. El 30 minuts et deixava abatut fins l’endemà al matí. Es fa difícil, però, determinar que el reportatge pugui ser útil per ajudar les persones que també pateixen anorèxia i els seus familiars. No es pot generalitzar. Haver conegut aquesta malaltia de prop el pot convertir encara en més demolidor i només un terapeuta expert podria considerar si la contundència de la història pot fer algun bé en un malalt. En tot cas, L’Emma vol viure serveix per demostrar el poder destructor de l’anorèxia i la seva enorme complexitat psicològica, perquè massa vegades se n’ha relativitzat la dimensió amb la teoria que tot plegat se soluciona menjant una miqueta més i traient-se les manies de sobre.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF