El gran 'playboy' català a Netflix

A Netflix hi ha un documental francès sobre John Casablancas, el fundador de la famosa agència de models Elite i l’home que va inventar el concepte de top model als anys vuitanta, catapultant a la fama dones com Cindy Crawford, Linda Evangelista, Naomi Campbell o Claudia Schiffer. Ell va ser qui va construir una mística al voltant de les models per tal que fossin conegudes pel seu nom i no per la marca de l’anunci on apareixien. “Tothom té una història, però l’ha de saber explicar” era el lema que va aplicar a la seva filosofia professional. Un home ric per herència que es definia a ell mateix com “un català nascut de casualitat a Nova York”. Els seus pares es van haver d’exiliar amb l’esclat de la Guerra Civil. El seu avi era l’empresari del tèxtil Ferran Casablancas i va inventar una màquina de filatura de cotó que va generar una fortuna familiar. El magnat de les supermodels va viure sempre a cavall entre Europa i Amèrica. “Tinc ànima catalana, mentalitat francesa i nacionalitat nord-americana”, deia ell. El documental no només pretén resumir la seva trajectòria i els seus grans èxits en el món de la moda sinó que és una neteja d’imatge important perquè no aprofundeix en els aspectes més foscos del personatge i la seva agència.

El títol, Casablancas: el hombre que amaba a las mujeres, ja deixa entreveure que el concepte estimar en el cas d’aquest empresari està distorsionat respecte al que significa realment la paraula. Era un playboy. Un nen ric amb moltes ganes de divertir-se i que va trobar la seva principal distracció en la bellesa de les dones. I ho va convertir en un negoci. El documental de Netflix és fruit d’una entrevista que Casablancas va mantenir durant tres dies seguits amb el seu amic Hubert Woroniecki. Dos anys després, Casablancas moriria de càncer i Woroniecki el redimiria en aquest projecte. Era, sense cap mena de dubte, una reacció al reportatge d’investigació que la BBC va emetre el 1999 on es vinculava l’agència Elite amb les drogues i s’acusava els seus responsables d’abusar sexualment de les models. La manera que té el documental de desmentir aquestes informacions, però, és molt feble. Casablancas carrega el mort a un associat i ell s’erigeix com una mena d’àngel de la guarda de les models que, sense pretendre-ho, contrasta amb el munt d’imatges d’arxiu del mateix documental. Una mirada des del 2020 permet fer una lectura molt més crítica dels valors d’Elite, de la permanent festa en què Casablancas estava instal·lat, de l’època i de la seva manera de relacionar-se amb les dones. Ni Casablancas ni Woroniecki van calcular que els temps canvien i que les imatges i posades en escena que els van consagrar, amb els anys els posen en entredit. Casablancas: el hombre que amaba las mujeres és útil i eficaç a l’hora de retratar una època, però amb una mirada crítica i escrutadora per part de l’espectador delata un masclisme ferotge i una cultura tòxica per a les dones de la qual encara estem patim les conseqüències.