Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

La força del pla seqüència

Una visita per l'interior del Liceu en un programa d'òpera sona soporífer. Televisivament, no donaria ni un cèntim per la idea perquè més enllà de veure l'escenari i les bambolines, no deixen de ser una multitud de portes i passadissos. Ara bé, Ramon Gener, el vehement presentador d' Òpera en texans ,va aconseguir que quedéssim atrapats per la visita guiada. Com? Amb un sensacional pla seqüència de trenta-cinc minuts fet amb una steadycam , sense cap mena de trampa i amb en Gener fent la ruta sobre la marxa. Ni Hitchcock a La soga va fer-ho tan bé: el mestre del suspens va haver de fer servir recursos per canviar la bovina. El programa el van titular Compte enrere perquè, a sobre, tenia una complexitat afegida: acabar el recorregut just en el punt que s'apaguessin els llums de sala i comencés La forza del destino de Verdi.

El valor del pla seqüència. Aquesta és la manera com una idea tòpica es converteix en un moment televisiu digne de passar a la història de TV3. El suspens que té l'exercici mediàtic t'enganxava al programa. "Si m'equivoco, ja em perdonareu. O si dic algun barbarisme". L'espectador esperava l'error, el risc de la improvisació, la trampa, la frustració del projecte o la constatació de l'èxit final. Emocionant. Orson Welles l'hauria aplaudit. I demostra, sobretot, una inquietud per experimentar amb el llenguatge audiovisual i no funcionar d'inèrcia. L'essència d'un pla seqüència és, d'entrada, penetrar en un univers. Perfecte. Es tractava d'això. També comunicar dinamisme. Un recorregut feixuc es va fer molt àgil. A més, el pla seqüència transmet de manera més potent la sensació de la simultaneïtat d'escenes. En un teatre on treballa tanta gent diversa amb un mateix objectiu és un factor rellevant. Té el valor, a més, de mostrar l'acció en temps real i, per tant, incrementar la veracitat d'allò que es mostra. Sublim que afegissin un rellotge amb el compte enrere a la pantalla per potenciar la sensació. I, finalment, el pla seqüència en el cinema clàssic té la capacitat de permetre la identificació amb l'heroi que descobreix aquell lloc. I certament va ser així. L'efecte del pla seqüència va multiplicar l'habitual entusiasme de Ramon Gener per transmetre els seus coneixements.

¡Bravo! ¡Bravo! Esverats més amb la idea que amb la ruta, no podíem perdre de vista el presentador. Fins i tot el van mostrar actiu sota la careta d'arrencada, obria portes i saludava amb confiança els treballadors. Vam patir de mala manera amb el muntacàrregues bloquejat i ens angoixava amb els missatges de la falta de temps. Fins i tot s'ajupia per ensenyar la moqueta i va obsequiar-nos amb instants domèstics com retratar-se amb el baríton protagonista. I, a sobre, magnífica explicació de l'aigua que circula pels fonaments del Liceu. Ramon Gener va acabar suat i panteixant. Vam veure la gran interpretació de la seva vida.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF