El final feliç del Barberà al 'Polònia'

Corre la llegenda urbana que, fa molts anys, durant els consells de redacció d'un important diari de Barcelona, s'hi feia el joc de la impàvida . Col·locaven una prostituta sota la taula que havia de fer una fel·lació a algun dels assistents mentre es feia la reunió de feina. Els col·legues havien d'endevinar qui era l'afortunat del dia, que s'havia d'esforçar a dissimular el goig que li provocaven les habilitats bucals. La història em va venir al cap veient l'esquetx del Polònia en què el clon del Jaume Barberà s'entrevistava a ell mateix, cara a cara.

Un impecable exercici de guió, no només per la brillantíssima i molt metafòrica sorpresa final sinó també perquè en el desenvolupament de l'esquetx hi quedaven reflectits els trucs comunicatius i el tarannà del periodista. L' alter ego del Barberà arrencava el programa amb una frase d'Aristòtil: "L'ignorant afirma i el savi dubta". És aquesta injecció d'intel·lectualitat que reconforta el fan del Singulars perquè veu que està consumint tele de qualitat. Continuava l'altre Barberà: "Avui entrevistem un savi de debò. Un geni a qui estimo molt". Primer glop de mala llet de la paròdia, que es fa efectiva quan descobrim que el convidat és ell mateix, amb un excés d'autoestima que traspua tot ell. Després, una dosi de demagògia gratuïta recordant-se dels negrets que no tenen menjar sense venir a tomb. Els diàlegs de l'esquetx estan farcits de "Fixi's bé" i de la reiteració de l'ús del nom propi. Delata aquest llenguatge, que acaba resultant caricaturesc, propi de l'estratègia comercial d'un venedor de cotxes. "Molt ben dit", li diu el Barberà entrevistador al Barberà convidat. "Molt ben felicitat pel que he dit", li respon. És aquesta condescendència televisiva, en què la felicitació converteix el periodista en emissor de veredictes i, per tant, en un opinador encobert. El Barberà convidat vol exposar el cas dramàtic d'una dona desnonada "perquè la gent del carrer ho entengui". La pretensió del periodista ubicat en un altar. El personatge s'ajup per agafar uns putxinel·lis i representar les lliçons de macroeconomia. És aquest abús de la simplificació del missatge, aquesta divulgació que es converteix en infantilisme explicatiu. Un adoctrinament per a les masses. Al final, el convidat complagut es torna a ajupir sota la taula i el Barberà entrevistador, sorprès, pregunta: "Més putxinel·lis?" I ja em perdonaran, però aquí em va venir al cap la llegenda urbana que els explicava en començar…