El feminisme no és un caprici

PeriodistaDimecres, al TN vespre de TV3, cridava l’atenció un bloc de notícies en què totes tenien com a eix central la violència contra les dones. Fins a cinc notícies seguides vinculades a assassinats, agressions i segrestos. La primera era la notícia sobre la investigació del crim de Diana Quer i la declaració del seu assassí. La segona, enllaçada amb la primera, es feia ressò del debat judicial sobre si s’havien de considerar crims masclistes els que s’exercien contra les dones però no els havien comès homes amb qui les víctimes tenien un vincle sentimental. La tercera notícia abordava la investigació d’un assassinat a Begues, on s’havia confirmat que l’aparició d’un cos calcinat era el d’una dona. La quarta se centrava en uns fets que havien succeït a Requena, on un home havia retingut la seva exparella dins del seu pis i la policia havia aconseguit alliberar-la. La cinquena i última notícia explicava el cas d’uns menors que s’havien lliurat a la policia acusats de cometre una agressió sexual contra una noia.

De mica en mica, i després de molts anys de silenci, la violència contra les dones ha arribat als mitjans de comunicació, però cal que aquests ho facin bé, cosa que no passa gaire sovint. A la televisió, els programes que dediquen més minuts a la violència contra les dones són sobretot magazins matinals que fan espectacle dels assassinats, culpabilitzen les víctimes, entrevisten maltractadors que es justifiquen i s’utilitzen les càmeres com a nova estratègia de persecució a dones que protegeixen els seus fills dels seus agressors. Per tant, el missatge que es trasllada a l’audiència (majoritàriament femenina) i, sobretot, a les dones que són víctimes d’aquestes situacions és que no hi ha sortida. Les agressions i els assassinats es normalitzen i acaben semblant lògics i inevitables en la vida quotidiana. Com que les xifres d’audiència responen positivament a aquest tractament informatiu morbós, és difícil canviar-ho.

És clau que els informatius mantinguin la sensibilitat amb aquest tipus de notícies i amb el tractament de les víctimes. Tenint en compte que aquests fets són tan freqüents, és important que aquestes notícies es complementin amb reportatges i informacions que facin prendre consciència sobre aquesta plaga social. No s’han de limitar a enumerar víctimes i agressions. Cal aprofundir en l’àmbit judicial, social i polític. Perquè és alarmant veure tantes notícies seguides en què les víctimes ho són pel fet d’haver nascut dones. No és casualitat.

Cal que es conscienciï els espectadors del drama, que es faci pedagogia, que es donin sortides i que es pugui tractar amb efectivitat. El periodisme rigorós pot fer canviar les coses. El feminisme no és un caprici, és la solució. S’ha avançat en el tractament periodístic però cal fer molt més, perquè l’actualitat ens està advertint que no s’està fent prou.