La dreta copia el discurs dels guàrdies civils
Dilluns al matí, a El programa de Ana Rosa, cridava l’atenció que el magazín arrenqués descrivint l’infern que estaven patint Vox i Ciutadans durant la campanya electoral. “ Batallas campales en campaña ”, deia el rètol en pantalla, i mostraven imatges de com havien estat rebuts els líders d’aquests partits al País Basc. Música de tensió, una locució greu i una narració dramàtica dels fets mostrava persones increpant Abascal o polítics de Ciutadans. Ana Rosa Quintana està de vacances, i en el seu lloc hi havia Joaquín Prat Júnior, que es feia creus d’aquelles imatges: “ ¡Estas caras de odio de la gente! ¡Es que no lo puedo entender! ¡Y además es transversal, porque ves gente de todo tipo! ” El presentador repetia que una cosa era pensar diferent i l’altra demostrar aquell odi. A la taula hi tenia assegut Eduardo Inda, que confirmava la seva tesi i explicava que aquell odi de la gent era propi dels nazis.
Encara van tenir una imatge més per il·lustrar l’odi, en aquest cas a Catalunya. Mostraven una paradeta de carrer on un home amb una bufanda groga convidava la gent a llançar dards contra una fotografia gegant del rei Felip VI. Joaquín Prat assegurava que estava devastat i explicava que mai havia vist tant d’odi entre persones.
Les imatges anaven construint el relat d’una dreta victimista en què la mateixa locució dels vídeos assenyalava Pedro Sánchez com un home tolerant amb aquell odi.
Paral·lelament, a TV3 hi havia la candidata Cayetana Álvarez de Toledo, convidada a Els matins per ser entrevistada per Lídia Heredia. La política es va esplaiar parlant de la televisió pública catalana com “ una arma arrojadiza de campaña ” que es feia servir per fer mal i humiliar la meitat dels catalans. El discurs de la representant del PP va ser, en tot moment, victimista i parlant dels constitucionalistes com a receptors de l’odi independentista.
El discurs no sembla casual. Fa setmanes que la retòrica de desenes de guàrdies civils i policies nacionals que circulen per davant del Tribunal Suprem posa èmfasi en aquestes cares d’odi sense precedents que no havien vist ni després d’anys dedicats a perseguir operacions de narcotràfic, el crim organitzat i el terrorisme d’ETA. Les mirades d’odi de l’independentisme s’han consolidat com un trauma inesborrable. L’odi com a succedani perfecte de la violència. La violència cal demostrar-la. En canvi, l’odi és intangible i només cal pronunciar la paraula perquè existeixi.
La dreta ha calcat el discurs del judici. Estan construint el seu discurs i la seva política amb un maniqueisme que genera un fort estat de crispació social. És l’ingredient necessari per erigir-se en víctimes. L’odi, a més, és fàcil d’ensenyar per televisió. Només cal un sol individu cridant o llançant dards, només calen cinc persones esverades, per assenyalar simbòlicament l’odi global que demostra la seva tesi.
