El drama de 'Cuéntame'

Dijous a TVE vam veure un dels episodis més dramàtics de Cuéntame . I no tant pel que hi passava sinó pel que et volien fer creure que podia passar. La Mercedes, la mare dels Alcántara, pateix càncer i comença un tractament amb quimioteràpia. Es troba malament i se'n van a reposar " al pueblo ". A partir d'aquí ens enfrontem al melodrama familiar en què els guionistes aconsegueixen que amb prou feines passi res però que sembli que passa de tot. I tot és extraordinàriament dolorós. El secret de l'èxit de Cuéntame consisteix a reproduir uns patrons conservadors, fàcilment generalitzables, i que pateixen inconvenients i contradiccions en determinats moments vitals. És a dir, s'esforcen a ser exemplars però tenen daltabaixos que superen plegats. I aquí és on l'audiència s'enganxa. En les imperfeccions, els drames, els errors... que s'encaren amb estoïcisme i en la intimitat del menjador de casa. És el mirall del xup-xup latent en cada llar. Qui no té un all té una ceba, i la història dels Alcántara fa tant temps que l'allarguen que ja han plantat un hort sencer d'alls i cebes. És la iaia que ho veu tot però calla, el marit que s'estima la dona però en mira una altra de reüll, l'esposa que es troba sola i descobreix que hi ha més món que la cuina, són els fills desorientats, el cunyat ruc, la veïna xafardera... Però on finalment sempre triomfen l'estima i les ganes d'estar junts. Aquest estira-i-arronsa entre el conservadorisme més ranci i els petits passos per progressar. És l'Espanya voluntariosa i costumista.

En l'últim episodi, els Alcántara, morts de por i trencats de dolor pel patiment de la mare, acaben junts veient sortir el sol. I en els rajos hi veuen l'esperança. És aquesta càrrega simbòlica naïf el que congrega els espectadors davant d'aquesta sèrie, l'esperit permanent de superar obstacles i que les coses canviïn poc. La tele pessebre, que consola i acompanya. És el confort de la naftalina televisiva.