La dignitat de Pau Casals
Dimarts a la nit TV3 va estrenar el Sense ficció dedicat a Pau Casals, L'home que va fer sentir el silenci . La programació va ser perfecta en aquestes setmanes convulses en què la identitat nacional tant ens l'hem sentit reforçada com abonyegada per tertulians o fins i tot monarques. El documental de Pau Casals repassa la trajectòria vital del Mestre, avançant paral·lelament entre el virtuosisme musical i la lluita per la pau universal. Per Pau Casals eren dos camins indissociables. Però L'home que va fer sentir el silenci no parla de política, parla de la dignitat. I també de la capacitat d'estimar: el país, l'ofici, la música, l'esposa, la joventut... i de com aquest amor és capaç de rebel·lar-se per exigir el que hauria de ser obvi: la pau i la llibertat.
El guió i la direcció de Jaume Boix se centren en una narració impecable lineal i clàssica, basada en imatges d'arxiu i testimonis. Però va introduint petits conceptes que es van repetint en la història fins que, en la culminació, tot pren un sentit global. La influència de la mare, el valor de la infantesa, l'obsessió per la pau... El reportatge esclata al final amb el concert a les Nacions Unides del 1971. El famós discurs de l'" I'm a catalan ..." agafa una rellevància especial en veure'l complet i com a cirereta de tota una trajectòria vital. Casals va ser un home d'una coherència infinita, i la narració televisiva ho sap condensar d'una manera tan contundent que atrapa l'espectador. Ara bé, en un moment d'emoció absoluta, quan per fi vam poder escoltar el so del violoncel de Pau Casals després de més de 70 anys de silenci... TV3 ens va afusellar l'instant, sense separador previ, amb una orquestra de patxanga cantant El meu avi a ritme de rock. Era una autopromoció de La partida , que en aquell moment vam maleir. Potser és una al·legoria de com la falta de respecte dels uns ha trepitjat la tasca digna i responsable dels altres.
