CRÍTICATV

Els debats ja no són el que eren

Dimarts a la nit TVE oferia a l’audiència el seu debat a sis sense els líders d’alguns partits: Irene Montero (Unides Podem), Aitor Esteban (PNB), Maria Jesús Motero (PSOE), Cayetana Álvarez de Toledo (PP), Inés Arrimadas (Cs) i Gabriel Rufián (ERC). “ Una anomalía más en la España anómala de Sánchez ”, lamentava la representant del PP només començar per justificar aquell elenc i l’absència de Casado. Ho moderava el periodista de la cadena Xabier Fortes, que pecava d’un excés de cofoisme amb la tasca encomanada. Només començar recomanava el debat sobretot al 42% d’indecisos, explicant que, mentre els mítings són per al públic fidel, “ este debate es para todo tipo de públicos: fieles, indecisos... ” I aprofitava per oferir, més endavant, el debat a quatre amb els principals líders, garantint el senyal a la resta de cadenes i a nivell internacional.

En l’aspecte formal, TVE va optar pels faristols distribuïts per sorteig i amb els candidats a peu dret. El decorat era correcte, amb uns plasmes de fons que dibuixaven línies dinàmiques i que intentaven aportar una discreta modernitat. Una il·luminació freda i desangelada que mostrava el desgast del terra provocava que el plató no acabés de lluir.

En tant que televisió pública, el format del debat acotava els límits de temps i tenia una estructura força rígida. El van repartir en tres grans blocs temàtics i van fer servir uns rellotges per administrar els minuts. A Fortes se li notava un excés de vanitat a l’hora d’intervenir. Per exemple, quan donava pas al candidat Aitor Esteban fent servir una retòrica amb què semblava que li perdonés la vida: “ Hay que escuchar también a Aitor Esteban, que también el País Vasco merece su sitio y su atención ”. El presentador tampoc va establir un criteri clar a l’hora d’anomenar els candidats, de tal manera que en algunes ocasions feia servir els “ señor ” o “ señora ” al davant i altres vegades recorria a la fórmula del nom, fet que provocava algunes desigualtats de tracte. La ganyota d’Arrimadas quan Fortes la va batejar com a “Irene” la vam veure des del sofà.

El que va quedar palès en aquest debat és que el gènere televisiu ja no té ni el prestigi que ans solia ni la mateixa finalitat. D’una banda, és obvi que els debats s’han convertit en un espai de discussió que fa nosa als candidats i que ha perdut l’essència de construir política. Els espectadors no ens els mirem amb l’esperança de trobar-hi propostes, sinó com una finestra on observar la conducta personal dels candidats. Cayetana Álvarez de Toledo i Inés Arrimadas van garantir un espectacle crispat en què portaven qualsevol discussió política al conflicte personal, fet que generava un to agre que provocava rebuig. Els debats ja no són el que eren, perquè el format respon a una tradició política i periodística que ha quedat en desús. Amb candidats que prioritzen l’espectacle i els escarafalls de l’ofensa és difícil, com deia Xabier Fortes, que els debats siguin útils per als indecisos. Més aviat han degenerat en un format que pot potenciar l’abstenció.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF