PeriodistaNou debat. Ara municipal. Lògicament amb el decorat reaprofitat i moderat per Ariadna Oltra. Tot just començar, feia la mateixa pregunta als set candidats. Una pregunta una mica estranya: “En què no es permetria fallar si fos alcalde?” Tenien vint segons per contestar i només Manel Valls els va respectar. La resta feien uns preliminars en clau de política autonòmica o estatal. Després de la publicitat, una nova pregunta estranya: “¿Aquestes eleccions són més que unes municipals?” La qüestió portava a respostes etèries que no concretaven res sobre la ciutat i els seus habitants. Fins i tot Ernest Maragall, en lloc de demanar el vot als espectadors, els va demanar diners per a la caixa de solidaritat. La nova moda dels debats, per cert, és increpar-se els uns als altres pels tuits que han escrit. La realització, excel·lent, jugava molt bé amb els plans de reacció en els al·ludits.
Va ser un debat on tots els candidats van fer gala d’una cordialitat insòlita. Collboni i Valls fins i tot van ser elegants a l’hora de jugar a buscar-se les diferències. Artadi hi va posar punt final acusant-los de comprovar “a veure qui era més home”. Vam trigar més de cinquanta minuts a entrar en polítiques municipals més concretes.
A tres quarts d’onze el marcador del temps d’intervencions va desaparèixer i va tornar actualitzat poc després. Semblava un problema tècnic. Però el gran misteri de la nit va passar a continuació amb el mateix marcador. De sobte, la barra de color taronja esborrava la sigla de Ciutadans escrita i passava a posar-hi el cognom del seu candidat. Què va passar fora del plató que va provocar el canvi sobtat? Quin partit és “Valls”? ¿Valls renega del partit que li ha garantit l’espai electoral? El debat intern que va exigir i provocar aquest canvi segur que va ser més interessant que el debat que vam veure en pantalla.
