13/01/2018

La fi d’aquest refotut món

2 min

Periodista“Soc el James, tinc disset anys i estic bastant segur que soc un psicòpata”. Així es presenta el protagonista de The end of the f***ing world. La sèrie de Netflix, de vuit capítols d’uns vint minuts cadascun, és una ficció singular i altament addictiva. És una barreja de gèneres amb elements de road movie, sitcom, thriller i comèdia negra. El James és un noi mancat de qualsevol empatia, amb un greu bloqueig emocional i convençut d’un instint assassí irrefrenable. Tria la seva primera víctima (humana), l’Alyssa, una noia de la seva mateixa edat molt rebel, que pateix les conseqüències d’una família desestructurada gens afectuosa amb ella i que ho intenta compensar amb un desig enorme de sexe. Però el James és arrossegat a contracor per la gran energia vital i la necessitat d’alliberament de la seva víctima potencial. Fugen junts amb objectius secrets diferents. I a partir d’aquí comença una aventura adolescent idònia per a adults.

L’Alyssa diu: “Si això fos una pel·lícula, probablement seríem americans”. De fet, té una estètica de pel·lícula nord-americana però amb l’humor i la sensibilitat britànics. A la sèrie hi ha sovint referències que piquen l’ullet al mateix relat i a les seves característiques: “No sé si està bé el que faig. Però faig el que he vist a la tele que la gent fa”, assegura l’Alyssa amb determinació davant la primera gran complicació.

A partir del capítol tres, la sèrie fa un gir inesperat. I aleshores el guió no para de créixer tant en emoció, com en acció, com en l’habilitat per generar nous conflictes inesperats, plens d’enginy i de contundència. És una mena de Breaking bad adolescent no pel que fa a estupefaents sinó en el sentit que les primeres maldats són per necessitat i supervivència, i a partir d’aquí l’Alyssa i el James (meravellosament interpretats per Jessica Barden i Alex Lawther) es veuran engolits per una enorme bola de neu de circumstàncies que intentaran superar. Aquesta fugida endavant els fa evolucionar, créixer i madurar, moltes vegades malgrat ells mateixos. La parella d’actors executen una metamorfosi emocional i física progressiva però perfectament plasmada tant visualment com en el guió. A mesura que avancen els capítols, amb una acció de ritme trepidant però també amb uns diàlegs senzills i finíssims, anem descobrint nova informació dels protagonistes i els anem estimant i entenent, fins que al final s’estableix un vincle molt potent entre l’espectador i els personatges que es manté fins a l’últim segon de la sèrie, absolutament commovedor i que exigeix (sisplau, per favor) una segona temporada.

The end of the f***ing world és estranya al primer episodi, curiosa al segon i una meravella creixent a partir del tercer, perquè, com les bones road movies, més enllà del trajecte geogràfic és un viatge iniciàtic molt potent i carregat de sensibilitat.

stats