14/12/2019

Una sèrie que atipa

2 min

Isabel Coixet és una directora que se’m va guanyar amb Cosas que nunca te dije. Em va divertir amb A los que aman. Em va fer plorar amb Una vida sin mí i La vida secreta de las palabras. Em va fer venir ganes de viatjar amb Mapa dels sons de Tòquio i m’ho va fer passar molt bé a La librería. Ara bé, Foodie love, la sèrie que acaba d’estrenar a la HBO, és insofrible. Vuit capítols de mitja hora on se’ns mostra, a foc molt lent, l’evolució d’una parella que contacta a través d’una xarxa social d’amants del menjar. D’aquí ve el títol. A la meitat del primer capítol ja n’estàs ben tip. Acabar la sèrie és gairebé un miracle perquè costa d’empassar. Quedes empatxat de tanta verborrea pretensiosa amb ínfules d’intensitat. El guió està atapeït de frases dignes de les millors influencers d’Instagram. “ Odio el regaliz y la sandía sin pepitas ”, “ Las pizzas me gustan como idea, pero luego siempre son decepcionantes ”, “ Odio a la gente que en una comida habla de lo que va a comer pasado mañana ”, “ Desaparecieron mis calcetines favoritos en esa nube de calcetines perdidos ”, “ Los días que no bailo no me sale tan rico el ramen ”, “ Sé que te gusto y hoy, si bebo bastante cerveza, te besaré ”, “ Es físico comer ¿eh? La sensación, digo… ”, “ No me gusta la gente que hace fotos a los platos antes de probarlos ”, “ Es curioso lo cerca que están las palabras cansada y casada ”, “ Sé que te han hecho daño y que cada cierto tiempo, antes de que cicatrice la herida, te arrancas la costra y haces que vuelva a sangrar ”, “ Si ahora no me dices que este beso no es memorable, me levanto y me voy ”, “ Me levanté y sentí el impulso de fotografiar nuestra ropa mezclada ”, “ Hay mucho imbécil en el mundo foodie ”. Ni que ho juris. I la prova és aquesta sèrie, amb capítols titulats La gyoza de Proust o El croissant perfecto no existe. La parella protagonista (Laia Costa i Guillermo Pfening) són uns actors magnífics a l’hora de jugar amb l’espontaneïtat. A nivell de realització i fotografia, té el segell exquisit de Coixet. Però la sèrie, amb molts dels referents cinematogràfics i temàtics de la directora, embafa com un anunci publicitari etern o un vídeo d’una instagramer. Hi ha voluntat de crear una narració singular amb inserts visuals per expressar les emocions que intenten dissimular els protagonistes. Però la sobredosi de les converses mig xiuxiuejades dels protagonistes coquetejant són insuportables i cursis, i dilaten una tensió sexual no resolta que t’importa un rave que solucionin. L’únic que acaba aconseguint és que els protagonistes et caiguin fatal. Vol ser una sèrie sexi i es converteix en pesada i ridícula. Pretén estimular els sentits i et deixa estabornit. El joc visual entre la sensualitat de la gastronomia i els petons com a acció devoradora s’acaba fent obvi. I, després de sis capítols, quan estàs a punt de patir un coma diabètic de tants diàlegs embafadors, arribes a la conclusió que aquesta sèrie només és assumible després de fotre’t un bon tiberi. Ideal per dormir la mona.

stats