La cara amable dels inútils

Diumenge Salvados va retratar el món dels assessors dels polítics. Una reducte on l'endoll és legal però es paga amb diners públics. Com ja hem comentat altres vegades el punt fort del programa va raure en l'habilitat de producció. Ja siguin convidats de renom o entrevistats més anònims, Salvados sempre sembla que hagi triat la millor opció. És la suma equilibrada del talent, el treball i la sort. I es que acabem sent testimonis d'escenes memorables: una diputada deixa caramels als escons per celebrar l'aniversari com si fos un parvulari i Évole s'ho troba als nassos. I es produeix aquell instant de màgia televisiva que et fa aplaudir des del sofà. Amb Dedocracia Évole va buscar l'equilibri entre PSOE i PP. Però la diana la va fer amb César A. Asencio, vicepresident segon de la Diputació d'Alacant. Asencio aspirava ingènuament als seus quinze minuts de glòria mostrant el bon funcionament de la Diputació a Évole. I només en treu vint-i-dos minuts d'harakiri televisiu argumentant l'indefensable. La mordacitat d'Évole va ser implacable amb les pretensions de verborrea política. Després de la prèvia poètica en què el periodista li va lloar el palauet i els espais lluminosos el va començar a fregir a preguntes. A cada resposta, a cada porta que obria, Asencio s'enfonsava més la daga. I quan el tall ja li arribava a l'estèrnum, Évole va procedir a la decapitació simbòlica. Li va posar al telèfon un bomber que va afirmar rotund que a l'assessor en extinció d'incendis no li havien vist mai el pèl. Letal. Sublim espectacle periodístic que posa en relleu el poc sentit de la responsabilitat social d'alguns càrrecs i l'absoluta inconsciència de la dimensió política. La lupa de Salvados va ampliar un cas concret per evidenciar el desastre global. Évole va mostrar la prèvia a la gran imprudència. La cara amable dels inútils que després no saben com explicar les desgràcies que succeeixen sota la seva responsabilitat.