15/01/2013

Els canvis del periodisme

2 min

Dissabte a la nit a La 2 emetien el reportatge Oxígeno para vivir, dirigit per Georgina Cisquella, sobre el periodista Enrique Meneses, mort fa nou dies. Meneses pertanyia a una generació de periodistes de raça de trajectòria impressionant. Amb vint-i-cinc anys va creuar l'Àfrica. També va explicar l'apogeu del Ku Klux Klan in situ , va conviure amb els revolucionaris cubans i tractar Fidel Castro i el Che Guevara. Va explicar amb reportatges i fotografies els grans esdeveniments del segle passat i les guerres més importants per al Paris Match i TVE. L'última, la de Sarajevo, en què va començar a notar que li faltava l'oxigen i que ja se sentia una mica fora de la nova tribu de periodistes. El reportatge és extraordinari per com, a través de la figura de Meneses, es fa el retrat d'un ofici ara amenaçat. El muntatge entrellaça perfectament història, periodisme i vida personal. L'aigua que fuig cargolada per l'eixidiu de la pica del lavabo de Meneses es fon amb les seves cròniques des de les cascades Victòria. De les fotografies que va fer del Ku Klux Klan a l'Enrique ajagut al sofà i connectat a la bombona d'oxigen, escoltant com Obama és elegit president dels EUA. El companyerisme, la inquietud nòmada, el tabac, l'alcohol, la inestabilitat familiar... formen un garbuix sòlid i perfectament retratat per Cisquella. Només algú coneixedor d'aquesta professió podria fer-ho. Un dibuix sincer i amb clarobscurs de com Meneses es resistia a perdre qualsevol alè d'actualitat. És demolidora la conversa entre el periodista i la seva filla, en què ella li retreu amb serenitat que mai no s'ha sentit estimada. "Vols imposar la teva visió de la realitat a tot el món", li diu ella. El mateix que va convertir Meneses en referent l'ha distanciat de la família. La generositat professional versus l'egoisme personal. Oxígeno para vivir és el llegat d'un ofici que, de manera subtil, sembla alertar-nos del risc que el periodisme perdi l'aval del professional.

stats