El càncer com a espectacle

Dissabte a la nit, Telecinco va fer honor a la seva existència oferint un espectacle carregat de dolor i gestionat des de l’estratègia mediàtica emocional. Sense cap mena de preàmbul televisiu, en un plató en silenci, la presentadora, María Patiño, llegia amb dificultats l’entradeta, amb la veu trencada i els nervis a la gola. Aguantant-se les ganes de plorar, fent pauses per tranquil·litzar-se, va anunciar: “Terelu Campos ha recibido una noticia muy difícil de asimilar. El cáncer ha reaparecido en su vida”. Mentre ho deia, Terelu s’eixugava les llàgrimes i sanglotava. El realitzador mostrava com li tremolaven les mans. Una arrencada dramàtica, directa a les vísceres. “Le quiero pedir a Terelu que esta noche se quite la coraza que siempre utiliza en las situaciones difíciles. Quiero que se muestre tal y como es. Que comparta con nosotros sus momentos de debilidad, sus dudas. [...] Terelu es una mujer fuerte y muy valiente. Ella ha llevado este proceso en silencio, no ha querido preocupar a nadie […] hasta que se ha confirmado la dura realidad. El cáncer ha vuelto. Cáncer: una palabra que su madre, María Teresa Campos, es incapaz de pronunciar. Esta noche queremos saber cómo está viviendo la veterana periodista esta pesadilla que de nuevo golpea a su hija”.

Terelu es va posar a plorar a la quarta paraula que va pronunciar. La veu no li sortia. A la pantalla del darrere vèiem la resta de col·laboradores (inclosa la seva germana) eixugant-se les llàgrimes i amb cares llargues. La protagonista va entrar en detalls sobre com li havien detectat el tumor al pit. Patiño la va haver d’aturar a mitja frase: “Tengo que interrumpirte porque nos vamos a publicidad. Continuamos después hablando con Terelu”. Cadascú és lliure de gestionar i decidir fer pública la notícia com li sembli. Però aturant-se pels anuncis i en ple estat de xoc, l’acte de compartir la notícia esdevé tràgic i cruel per a les persones més sensibilitzades. Un vídeo lloava la seva heroïcitat: rebre el diagnòstic per telèfon al plató mentre una càmera la seguia, dissimular i viure el tràngol en solitari. Hi ha gent que aquesta mena d’estoïcisme el considera meritori. Això sí, uns dies després saltes al plató per plorar davant les càmeres, que deu ser el que reconforta. Mediaset, capaç de fer espectacle amb les circumstàncies més doloroses, ven els actes de sinceritat amb la disfressa enganyosa d’acabar amb els tabús per ajudar els altres. És el fals altruisme que ven la televisió com un succedani de l’estat del benestar, en l’era de l’emocionalitat barata i les frases lapidàries. Està bé que es parli de malalties als mitjans, però des de la serenitat, el rigor i la maduresa. El prefuneral deplorable d’una nit de dissabte en un plató de purpurina, amb claca i tothom engalanat, podia ser angoixant per als que passen el tràngol de la malaltia. El càncer es pot curar. La immoralitat i la roïnesa no ho tinc tan clar.