23/05/2018

Les àvies de l’Évole

2 min

La Sexta va estrenar dimarts el primer d’una sèrie de quatre programes en què es duu a terme una experiència curiosa: un intercanvi cultural entre dones catalanes i andaluses perquè totes coneguin i entenguin millor la realitat de l’entorn que els és aliè. Amb el segell de la productora de Jordi Évole, el programa fomenta l’exemple que el diàleg, el civisme i la tolerància són possibles malgrat la situació de crispació que es viu a nivell polític entre Catalunya i Espanya.

A nivell televisiu, Bienvenidas al norte, bienvenidas al sur és un plantejament magnífic: utilitza el tema estrella de l’independentisme, que funciona a nivell d’audiència, com a element essencial. La idea és original, insòlita i crea un format atractiu i dinàmic de veure, amb components mediàticament eficaços com el conflicte latent, la confrontació d’idees, la tensió, els valors positius de l’entesa i el respecte i situacions simpàtiques.

Caldria plantejar-se què aporta la singularitat que totes les participants siguin dones grans. ¿Hauria funcionat igual amb avis homes? ¿O amb una mostra aleatòria de la població general? En tot cas, el resultat hauria estat diferent. Televisivament, en un grup de dones grans hi ha -més enllà del tòpic d’un tarannà flexible i d’una certa habilitat per gestionar els sentiments i les emocions- aquell component subtil d’humor sexista del Señoras que… : qualsevol situació imprevista té, viscuda per una dona d’edat, un punt extra de gràcia. Per què? Perquè se les descontextualitza de l’espai i el rol que tradicionalment els ha estat culturalment assignat i, a més, reaccionen de manera més extravertida davant d’aquesta inseguretat i manca de domini del seu nou entorn.

L’experiment té gràcia i és televisivament eficaç, tot i que no sé si tant (és d’hora per dir-ho) perquè aguanti quatre capítols. Sobretot el Bienvenidas al norte, fora de Catalunya pot sorprendre més. Aquí les situacions viscudes tampoc ens són gaire alienes. No cal que vinguin d’Andalusia perquè passin algunes de les escenes que vam veure. I, en alguns moments, era inevitable posar-se una mica neguitós amb alguns arguments. Però retrata bé tòpics, inèrcies, errors habituals, discussions clàssiques, reaccions i comentaris tant d’independentistes com de no independentistes.

L’únic punt que em pot fer patir del plantejament del format és que, com que la tele en general tendeix a simplificar sovint el missatge, pugui semblar que a Catalunya els andalusos són gent que ens és estranya o aliena o amb qui ens costa entendre’ns-hi.

Ara bé, el programa ha servit, de moment, per demostrar dues coses: que davant la càmera la gent té molta paciència i que, passi el que passi políticament, la gent educada, sigui d’on sigui i pensi el que pensi, no falla mai.

stats