'Voyeurs' de la humiliació
El 30 minuts de diumenge exposava la proliferació als EUA dels càstigs públics. La recerca de l'escarni i la humiliació social com a tàctica per promoure el penediment i la vergonya de delinqüents. De fet, les diferents històries que plantejava podrien formar part d'un episodi més de Black mirror . La sèrie anglesa posava de manifest la crisi de valors i els canvis de mentalitat a causa de la influència de les pantalles i les xarxes socials. Però a El càstig de la humiliació que vam veure a TV3 els casos eren reals: un videovigilant que vol evitar la prostitució al seu carrer gravant els clients, jutges que condemnen delinqüents a passejar-se pel carrer anunciant el seu delicte, teles que programen judicis autèntics on el jutge és un xòuman, un ciutadà que grava les infraccions de trànsit de la policia de Nova York...
Tot el que sigui posar l'ull per un forat ha generat morbo, i l'observació de la realitat sense la voluntat del protagonista encara més. Per això, el 30 minuts creava cert impacte, tot i que no era gens sorprenent. Aquí no hem arribat als nivells dels EUA, però sí que hem vist l'abast de notícies de gravacions íntimes, humiliacions sexuals en clau política i judicis en directe. Ara bé, el reportatge francès d'Olivier Pighetti ens va deixar una mica a mitges. No se'n treia cap conclusió, d'aquesta pràctica. Un cop retratats tots els casos, no hi havia més que la voluntat d'exhibir. Però servia per plantejar-te quina part hi havia de voluntat d'humiliació pública i quina d'autoplaer de qui grava o vexa. Ens escandalitzava el resultat de la gravació i la feblesa de l'ètica, però de manera més discreta també calia parar atenció en l'ego de qui es posa darrere la càmera. I, sobretot, en els ulls que observen i jutgen aquella realitat amb més enlluernament que esperit crític. De vegades el pitjor és en la mirada de qui observa.
