Testimonis demolidors al ‘30 minuts’

ETA, els últims dies és el reportatge amb el qual el 30 minuts de diumenge valorava la percepció de les víctimes sobre el final de la banda terrorista. L’arrencada buscava transportar l’espectador d’una manera molt immediata al dolor causat per ETA amb un cas molt bèstia que a Catalunya ens tocava molt directament: l’atemptat de Vic el 1991. Primer ens mostraven les imatges crues dels primers moments després de l’atemptat, amb el rescat d’una criatura de l’edifici en runes. A continuació, Maria Àngels Ribó, la tieta de la nena, rememorava les primeres hores de la tragèdia, en què va perdre la germana i el cunyat. Un inici que tant des de l’impacte, com des de l’emoció, com des de la transcendència informativa en el seu moment, feia que l’espectador se sentís, gairebé de manera instantània, commogut pels estralls que ha provocat ETA al llarg de la seva història en lloc de limitar-se a valorar-ho com una qüestió del passat. Després continuava amb altres atemptats, incloent-hi també el terrorisme d’estat amb els GAL o fins i tot les venjances de la banda terrorista amb els seus propis dissidents. Va ser un plantejament molt ben pensat per part del 30 minuts, sobretot perquè per poder aprofundir en el que suposa la fi d’ETA calia que als espectadors els tornessin una mica a flor de pell les sensacions dels dies en què matava. Res més potent que rescatar les imatges d’arxiu que tenim gravades a la memòria per reviure la consternació de dies passats. La virtut del 30 minuts és que en comptes de teoritzar a partir d’experts i quedar-se en una reflexió més abstracta ho feia amb la gent que ha viscut l’horror de prop i explicant-ho també des de l’emoció i els sentiments, i no només des de la raó, cosa que feia que el relat creixés i resultés més complex.

ETA, els últims dies era duríssim perquè comptava amb uns testimonis molt impactants i molt ben seleccionats. Cada persona oferia punts de vista diferents sobre el conflicte, maneres diverses de rebre el comunicat de la banda terrorista i el seu perdó, percepcions divergents sobre el fet de ser víctima i capacitats desiguals per assumir un procés de pau i reconciliació al país. En tots els familiars de les víctimes hi descobries motius de comprensió i arguments raonables. De fet, la virtut del programa radicava també en la manera igualitària d’abordar els testimonis, fossin del bàndol que fossin i independentment de les circumstàncies que haguessin patit. Incloïa també la participació de Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi, com a persones directament implicades en el procés de pau. Però aquest mosaic de percepcions sobre el final d’ETA anava més enllà: evidenciava com serà de difícil recosir la societat d’ara endavant i que ni de bon tros la dissolució definitiva de la banda terrorista és l’acabament del dolor i del conflicte. ETA, els últims dies, més que parlar d’un final, apel·lava molt directament a les grans dificultats d’un nou inici.