14/07/2018

TV3 i els preguntaires xafarders

2 min

L’últim Katalonski al Japó va posar en evidència un xoc cultural important a nivell de tarannàs. El presentador, Halldor Mar, després d’haver participat en una classe de català a la Universitat d’Aichi, preguntava tot sopant a quatre alumnes japonesos si els joves d’allà eren feliços. I es va fer un silenci tens. Van emmudir. Halldor Mar va notar la incomoditat i va demanar al seu professor, en Ko Tazawa, què acabava de passar. “La gent jove japonesa no sol explicar coses seves”, va justificar el mestre. “¿No expliquen intimitats o sentiments?”, va repreguntar el presentador, estranyat. “No, no gaire. En general, eh... Els costa”. Després, mentre passejaven, Ko Tazawa insistia que allà la societat no expressa les seves opinions ni el que els passa. Minuts més tard vam conèixer una japonesa que s’havia casat amb un català. I es va produir una situació semblant. Primer, conversant, va respondre amb molta timidesa sobre si el seu marit s’hi trobava bé a Tòquio. Després, a casa d’ella, Halldor Mar li va preguntar si recomanava això dels matrimonis de nacionalitats diferents. I la japonesa va titubejar i no sabia gaire què respondre-li. Altre cop la tensió, perquè el seu marit se la mirava esperant una resposta positiva. Halldor Mar, davant d’aquella incertesa, va preguntar: “Perquè va tot bé a la parella, no?” I la japonesa, molt tímida (i amb certes dificultats per expressar-se en català), va excusar-se: “Totes les parelles tenen problemes...” I el marit va fer broma dient que potser hauria de fer les maletes. Halldor Mar, per suavitzar el moment, els va demanar quina cançó els agradaria que els regalés. La japonesa va explicar que li agraden els Manel. I el Halldor va començar a cantar les Corrandes de la parella estable. La japonesa es va emocionar, es va tapar la cara i es va posar a plorar. Va ser colpidor. Impossible treure conclusions del que va passar. Però sí que durant el programa es va evidenciar un xoc cultural, entre una societat educada per amagar els sentiments i, segurament, la nostra cultura televisiva.

Ha sigut progressiu, però els presentadors d’aquests programes de TV3 que entren a la casa de la gent i els entrevisten ( Cases d’algú, El foraster, Katalonski... ) s’han acostumat a indagar en la intimitat de les persones anònimes més del que potser elles mateixes esperaven. I una cosa és ensenyar el teu país d’origen, explicar com vas aprendre català o mostrar els racons del teu poble petit a un presentador i l’altra és acabar explicant a la televisió, per exemple, com et va amb la parella, per què no tens fills, si ets feliç o et sents sol, el tràngol d’una malaltia greu, les pors, la mort d’una filla... És innegable que al Japó els costa expressar els sentiments però també és obvi que, sobretot davant d’una càmera, els catalans ens hem tornat uns preguntaires xafarders de campionat.

stats