TELETOGA

No hi ha transparència televisiva: és censura

La retransmissió no ofereix cap garantia sobre la qualitat democràtica del judici

Segueix el judici al Procés en directe

L’emissió del judici del Procés començava amb retard a les 10.22h del matí. En els dos primers minuts d’emissió vam comprovar que la realització compta amb quatre càmeres. Cadascuna mostra els punts de vista més bàsics: un de frontal que recull els magistrats i permet veure d’esquena els encausats, el que se centra en els advocats de la defensa, un altre que inclou totes les acusacions i el més desitjat per l’audiència, un pla general que permet veure els bancs amb el conjunt dels presos polítics i acusats.

Un cavall de Troia dins la sala

La primera imatge va ser un pla general de l’estrada dels magistrats amb el president del tribunal, Manuel Marchena, que ja havia iniciat la sessió. Als presos polítics els observàvem d’esquena i augmentava el suspens de l’audiència per veure’ls de cara. L’arrencada no és innocent. El fet que la transmissió no mostri ni l’arribada ni la sortida de tot el personal a la sala, ni que tampoc ensenyi els encausats entrant i seient als bancs corresponents, implica la desnaturalització de l’escena. Més que asèpsia informativa és una al·legoria de la deshumanització de l’espai i del procés judicial en si mateix. Eliminar les transicions, les interaccions entre ells i les salutacions a les famílies comporta una descontextualització dels acusats i les seves circumstàncies.

Ocultar la realitat

El més rellevant de la transmissió del judici és que definitivament permet desmuntar la tesi que l’emissió en directe garanteix la transparència del sistema judicial espanyol. A partir del moment que Andreu Van den Eynde va començar amb les seves qüestions prèvies, el realitzador va deixar de fer la seva feina. El Suprem va assegurar que faria una realització institucional, però intentant crear aquesta suposada neutralitat informativa el que han acabat fent és un retrat esbiaixat del que passava a la sala. La realització es limita a mostrar un pla mitjà de la persona que parla. Si aquell advocat parla durant quaranta minuts, la realització no mostra res més. No veiem les reaccions de la resta de persones de la sala. Mostrar només qui parla i no incloure qui escolta és ocultar la realitat i, per tant, la retransmissió no ofereix cap garantia sobre la qualitat democràtica del judici. Per exemple: si mentre un dels advocats de la defensa parla, i ho veiem en pla mitjà fix, un dels magistrats s’absentés de la sala o s’adormís, o un fiscal perdés el temps jugant a Candy Crush o un advocat de Vox li faltés al respecte amb gestos o mostrés menyspreu pels encausats, no ho podríem veure.

La crònica sonora del judici: vulneració de drets

Les garanties d’un judici no només radiquen en qui té la paraula, sinó també en qui escolta, en el comportament de les persones que hi intervenen i, per descomptat, també són importants les reaccions que tenen els presos polítics a tot el que es diu durant el seu judici. El que han fet és una realització televisiva absurda perquè no té en compte la imatge sinó el so. Transparència és mostrar, no ocultar. Han confós la realització institucional amb la censura, que, ben pensat, no suposa cap novetat en el sistema judicial que hem vist fins ara.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF