03/03/2018

Seríem capaços d’assassinar algú?

2 min

Netflix ha estrenat fa poc un programa curiós que pretén ser un experiment sociològic. Es titula The push i està comandat per Derren Brown. A la Gran Bretanya, Brown és famós pels seus espectacles de màgia psicològica, tant als teatres com a la televisió. En aquest cas, ell es converteix en el director d’orquestra d’incògnit d’un muntatge amb què volen comprovar fins a quin punt la pressió social pot portar un individu a fer coses en contra de la seva voluntat, com per exemple cometre un assassinat en unes circumstàncies límit. The push representa una falsa gala benèfica organitzada per una ONG, en què col·laboren famosos de veritat i empresaris importants del país. La víctima és un bon noi que, sense saber-ho, ha passat un procés de selecció de persones de tarannà més aviat dòcil: un bon jan. Es va presentar a un càsting per anar de públic a un espectacle de Derren Brown i va ser aparentment descartat. No sabia, però, que allò l’estava convertint en la víctima propiciatòria d’uns fets molt desagradables. A la gala, a la qual ell va de convidat perquè creu que ha aconseguit una col·laboració de la seva empresa amb l’ONG, es veu arrossegat per un seguit de persones a qui intenta satisfer, conscient que això el pot ajudar a establir contactes per al seu negoci. Però les coses aniran de mal borràs. Cinquanta càmeres ocultes, setanta actors i un edifici sencer treballen per observar com cada vegada se sent més escanyat per la gent del seu entorn, que en una situació molt dramàtica l’assenyalen com la persona que ha d’empènyer daltabaix de l’edifici un milionari i, si no ho fa, tots (inclòs ell mateix) acabaran a la presó. The push recorda moltíssim un altre documental franco-suís que vol experimentar quin nivell d’influència té la televisió en les persones. El joc de la mort comprova fins a quin punt uns concursants són capaços d’infligir dolor a uns altres participants que necessiten desesperadament els diners del programa. A The push tot resulta més difícil de creure. Encara més, tens la sensació que tot plegat està preparat perquè l’espectador es cregui que és un experiment quan en realitat és un programa per fingir-lo i quedar-te atrapat amb el patiment de la pobra víctima. La realització demostra que el noi té sempre moltes càmeres al seu voltant que no donen veracitat a un experiment que se suposa que és secret. És a dir, la víctima, que és una persona insignificant en l’esdeveniment benèfic, ha de notar, a la força, que està rebent una atenció excessiva.

Per tant, The push és més interessant com a idea que no com a resultat final. Els experiments televisius sobre com els mitjans i la pressió social modifiquen la nostra conducta no s’han explotat prou i és estrany en una era en què els reality són el gènere per excel·lència. Potser perquè l’espectacle i el conflicte ha desprestigiat tant la televisió que la sociologia s’ha oblidat d’ella.

stats