CRÍTICATV

Saturats d’assassins i predadors sexuals

La moda dels true crimes, els documentals sobre psicòpates, violadors i assassins, ha envaït totes les plataformes de streaming de predadors sexuals terribles: Las cintas de Ted Bundy, Dirty John, Abducted in plain sight, El proyecto Williamson, Making a murderer, Inside the criminal mind, The keepers, The staircase, El caso contra Adnan Syed, I am evidence, Los asesinatos de Cheshire, The Jinx i un llarguíssim etcètera que no para de créixer. Com més en veus, més te’n recomanen les mateixes plataformes. I de tant en tant vas rebent correus electrònics que t’avisen de les novetats que han arribat sobre aquest gènere: més dones i nenes violades, assassinades o desaparegudes. Històries reals terrorífiques que estan saturant les pantalles, carregades de morbositat, suspens i amb unes trames trepidants. Hores i hores de relat sobre assassinats en sèrie en què moren desenes de dones concentrades en quatre hores, o una única mort en què s’aprofundeix durant sis episodis.

Ja s’entén que, igual que en el seu moment van triomfar les pel·lícules de terror en què les dones eren sempre les principals víctimes, ara l’audiència prefereix els casos reals perquè així l’horror es multiplica. Però el cert és que es creen unes trames terribles en què els crims contra les dones s’han convertit en una mena d’entreteniment televisiu apassionant. Els criminals i maltractadors són observats, la majoria de vegades, com éssers excepcionalment intel·ligents o hàbils i el relat desprèn fascinació per aquests personatges. D’altra banda, la victimització de les dones funciona com un estereotip narratiu. En la majoria de casos, reproduint el llenguatge audiovisual de les sèries policials, les dones es redueixen a una successió de fotografies antigues en què només la seva imatge puntual genera una mica d’interès. Més enllà del seu aspecte, aquestes víctimes no hi pinten res. Ni tenien passat abans de ser assassinades, ni tenen cap identitat més enllà de mortes.

Què s’amaga en aquesta fascinació per les morts de tantes dones? Per més reals que siguin els casos, l’abundància d’històries acaba creant una pàtina d’irrealitat. Els crims acaben banalitzats i només són una successió d’atrocitats per atrapar l’audiència. S’analitza l’origen de la maldat del protagonista, les causes de la seva conducta, els mètodes per executar els seus crims i mai, en cap cas, trobes una reflexió sobre la irresponsabilitat social de normalitzar aquestes atrocitats. Històricament, l’assassinat de les dones ha format part de la quotidianitat mediàtica i les cròniques de successos han fruït dels detalls. Ara són les docusèries les que enforteixen el gènere. Però quan has vist tants true crimes t’adones de com les dones hem sigut víctimes de segona categoria, éssers insignificants amb la mala sort d’ensopegar amb l’home equivocat. I ara som simple material audiovisual, matèria primera, que permet immortalitzar homes terribles com a personatges increïbles.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF