Cuatro va estrenar diumenge un nou reality centrat en la vida dels gitanos. Palabra de gitano escollirà cada setmana un tema en el qual aprofundir i, si pot ser, de la manera més esperpèntica possible. En el primer capítol van ser tan originals que el van dedicar a la puresa i, per enèsima vegada a la televisió, ens van ensenyar una boda gitana. Crec que he assistit a més casaments gitanos davant la pantalla que a bodes estàndards a la vida real. Lògicament, però, el pes important del capítol recau en la prova del mocador, que és una altra de les grans morbositats televisives de la democràcia. L'explotació de la raça gitana a la pantalla no és nova. De fet, el canal especialitzat en aquesta temàtica és el britànic Channel 4. Allà ja han fet Gypsy blood (que seria el format més similar al de Cuatro); també Thelma's Gypsy girls , centrat en la modista de les noies gitanes, i, fins i tot, Big fat Gypsy weddings , que documenta les unions matrimonials. Aquest últim programa també ha tingut la seva versió als Estats Units. Al Regne Unit el programa ha aixecat controvèrsia: els gitanos irlandesos no s'han sentit representats pel resultat final del documental i les associacions d'espectadors han alertat que el contingut perpetua actituds masclistes i genera reaccions racistes. També hi ha hagut sectors que han lamentat l'excessiva exposició davant les càmeres de nenes petites vestides de manera suggerent fent danses poc adequades. Tradició versus televisió. Cultura versus varietats. Amb tot, Gypsy blood té una distància en la narració molt més objectiva i menys efectista que Palabra de gitano . El programa de Cuatro és molt crispat a nivell de realització i converteix el muntatge trepidant en escenes d'angoixa i crits per reforçar la idea de caos col·lectiu. Però la sensació final és que Cuatro ha utilitzat els gitanos com un espectacle televisiu, amb connotacions de National Geographic, més que no pas com un documental.
