Paco, t'has tornat a salvar
E l cine de Paco ens va posar la mel als llavis. Estaríem parlant de l'estrany fenomen televisiu en què una promoció és molt millor que el programa. Tant l'anunci de l'espai com l'arrencada d' El cine de Paco ens prometien un recull de preses falses censurades o descartades del No-Do. Ens asseguraven que el contingut que veuríem "podia canviar la perspectiva històrica dels últims anys del règim de Franco". I si bé les imatges que vam veure de Fraga explicant al dictador com llegir un discurs d'una pissarra davant les càmeres tenien gràcia, tot el que va venir després va ser un farcit banal. Es van dedicar a oferir-nos un recull de notícies curioses i pintoresques del No-Do: una dona obesa pujant dalt d'un burro, una família vivint amb un mico, el nen prodigi Miguelisto i les meravelles de la càmera lenta mostrant un gimnasta saltant el plínton. Tot aleatori, i provocava certa perplexitat en l'espectador, que esperava la humiliació televisiva del dictador. I no. El cine de Paco va convertir un informatiu manipulador destinat a la propaganda del règim franquista en una imitació dolenta de l'APM? que pretenia fer humor. Si bé els arxius del No-Do serveixen per exemplificar l'Espanya rústega de la qual ara patim les conseqüències, el programa no tenia ni mala llet ni doble lectura. La veu en off de Lluís Marco ajudava ben poc. El súmmum va arribar al final de l'espai, quan van reconèixer que el material descartat està tan mal arxivat que és impossible treure'n profit. I ells mateixos van desmentir el que deien al principi: van admetre que si es pogués consultar tot aquest material potser aleshores canviaria la perspectiva històrica del règim franquista. I a sobre, en l'entrevista posterior amb Joan Salvat, el director del reportatge afirmava compungit: "Si haguéssim tingut accés a tot el material hauríem fet un altre tipus de documental". No cal que afegeixi res més. Ja ho han dit ells mateixos.
