No som tots iguals
Diumenge Salvados va aconseguir a Catalunya una audiència insòlita. Un 13% de quota de pantalla i una mitjana de 462.000 espectadors que van poder veure l'excel·lent i interessant cara a cara entre Jaume Matas i Jordi Évole. El dringar d'una cullereta tirant sucre dins una tasseta de cafè marcava el tret de sortida d'una entrevista complexa. Les investigacions periodístiques s'han avançat tant a la sentència judicial que tant Évole com els espectadors tenim un prejudici fet de manera inconscient. I això multiplica la dificultat de la conversa: cal trobar la trajectòria correcta de l'entrevista per aconseguir un objectiu nou i satisfactori. Évole sap en tot moment que no es pot convertir en policia. No busca una confessió de culpabilitat ni establir un judici davant les càmeres. Aniria a perdre. Jordi Évole, sense papers i assegut a la punta de la butaca, fila la malla perfecta. Preguntes molt curtes, fàcils de contestar i lògiques. Aprofitant-se de la predisposició i la suposada voluntat de transparència de Jaume Matas, Évole opta per desemmascarar els engranatges de la política. Évole furga en els procediments i Matas té tan integrat el savoir faire polític que hi cau de quatre potes. No s'adona, ja, de l'enorme distància que hi ha entre el poder i la societat. Évole li fa cantar el funcionament dels interessos polítics i les influències del poder. Extraordinari l'instant en què, conversant sobre el que van pagar per regalar el Fortuna al rei, Évole se li acosta còmplice a l'orella i li diu: " Para hacerle la pelota, no...? " Matas, al final, acaba admetent que no tots som iguals davant d'un president autonòmic. I en el fons, és cert.
El problema és que Matas va sol·licitant entrevistes sense adonar-se que no tots tenim la mateixa escala de valors. S'ensorra ell, ofega Urdangarin i destapa la manera de fer dels alts càrrecs. Matas ja pot tirar el sucre que vulgui al cafè, que amb Évole a tots ens ha quedat clar el regust amargant de la política.
