No demaneu perdó
Dissabte, al Preguntes freqüents, van abordar el drama de la violència sexual arran de la incomprensible sentència judicial a la Manada. Van tenir l’encert de fer-ho des del punt de vista de les víctimes, a qui massa sovint s’ha invisibilitzat. Van convidar la psicòloga especialitzada en victimització Alba Alfageme, que té l’habilitat per capgirar el discurs estàndard i caduc que s’ha fet tradicionalment sobre la violència contra les dones i ser molt més clara i contundent en la manera eficaç d’abordar el drama per evolucionar culturalment. També van convidar Alba Fernández Pous, que és educadora social i, a més, va patir una violació quan tenia disset anys. Entre totes dues, i amb la presentadora Laura Rosel, van construir quaranta minuts de televisió útils, necessaris i importants. No és gens habitual que es pugui explicar tot això en horari de màxima audiència, amb tranquil·litat, amb tanta naturalitat i d’una manera tan directa.
La vivència personal de l’Alba servia de detonant perquè l’altra Alba pogués traslladar l’exemple a l’àmbit social. No ens estàvem quedant amb l’experiència tràgica sinó que es convertia en motor per explicar els canvis necessaris. L’Alba va trencar el rol estereotipat de víctima per donar valor a la capacitat de sobreposar-se.
Hi va haver un moment molt contundent. L’Alba va explicar que quan la van portar a l’hospital després de patir la violació ella no parava de demanar perdó per tot, fins i tot als metges. L’Alba Alfageme va advertir: “Això no li passava per l’experiència que acabava de patir, això li passava pel bagatge patriarcal”, i va posar èmfasi en la perversitat del sistema i com l’estructura de desigualtat acaba provocant que les dones assumeixin amb culpabilitat les agressions sexuals.
A nivell televisiu va passar el que la periodista Bea Talegón, que era al plató, va apuntar: mentre ho anaves escoltant et venien al cap un munt de situacions pròpies que havies viscut. Això també passava si eres al sofà de casa. Alfageme va denunciar els estereotips que s’han construït sobre com han de reaccionar les dones en una agressió sexual. I els mitjans de comunicació i la ficció audiovisual també hi han tingut un paper, en això. Al final, un dels tertulians convidats va preguntar, de bona fe, com s’havien de preparar les dones per si mai havien d’afrontar una agressió sexual. La psicòloga li va retreure que la pregunta duia implícita una pàtina de perversitat, perquè mai s’havia de carregar sobre les dones la responsabilitat d’afrontar una situació així. Certament, aquí, potser, qui té feina per fer són els mitjans de comunicació. Calen més espais i minuts com aquest que vam veure en el FAQS perquè dones, nenes, homes i nens entenguin quin és el context social real que estem patint ara, quines són les actituds que s’han de condemnar, i quins els valors que cal prioritzar. I que els mitjans visibilitzin més les víctimes perquè mai més demanin perdó.
