17/07/2018

Ningú és racista, però...

2 min
Captura del '30 minuts' sobre la islamofòbia

“Jo no soc racista però no els vull aquí”, “M’agradaria més una altra cosa més catalana, no una mesquita”, “No quiero una mezquita en la puerta de mi casa. No solamente porque sean musulmanes, eh. Que me perdonen los gitanos, pero si fueran gitanos tampoco los querría. No. Porque son razas que no te avienes con ellos”. Són frases de veïns de diversos llocs de Catalunya entre el 2001 i el 2008 quan van saber que a prop de casa seva s’hi instal·laria un oratori musulmà. Les va recuperar el 30 minuts per explicar els antecedents històrics dels conflictes que genera l’autorització de mesquites al nostre país fins a arribar al present, amb el cas del carrer Japó de Barcelona, al barri de la Prosperitat. D’aquest exercici televisiu se’n desprenia un fet: la islamofòbia continua existint, però alguns veïns s’han tornat més artificiosos a l’hora de pronunciar-se contra la mesquita: “No és que no vulgui que hi hagi musulmans al meu carrer. El que no vull és un centre de culte a sota de casa meva”. És l’etern Not in my backyard. Entenem que n’hi ha d’haver, però no en volem al costat de casa.

El reportatge explicava molt bé l’evolució de com s’ha gestionat en diferents localitats, amb errors i encerts, tant la ubicació de les mesquites com el procés de mediació amb les associacions veïnals. Els testimonis a favor del diàleg van deixar clar un fet essencial: no es tracta d’un problema entre veïns i musulmans. Es tracta d’un problema entre veïns.

Malgrat que el reportatge del 30 minuts era equilibrat i realista, en el sentit que no s’amagava l’existència de queixes, tensions i incomoditats entre els uns i els altres, especialment durant el Ramadà, demostrava com la mediació entre les parts confrontades apaivagava les tensions i afavoria la convivència. La manera de fer-ho era contraposant-la a un dels fets més inquietants del reportatge: com alguns partits d’extrema dreta utilitzaven els veïns i atiaven el conflicte per treure’n rèdit electoral. A nivell d’imatges s’il·lustrava a la perfecció el contrast entre dos sectors veïnals al carrer Japó de Barcelona: els veïns que, malgrat les reticències, preferien informar-se, visitar l’oratori i promoure la bona convivència per educar els seus fills (quin bon exemple, la parella amb els nanos), i els que incitaven a la violència, agredint, amenaçant i insultant, convertint una dificultat en una guerra al barri. Davant d’aquesta dualitat, com a espectador et resultava molt fàcil triar en quin bàndol estaves.

El 30 minuts va aplegar 327.000 espectadors. El programa més vist del diumenge a TV3 després dels Telenotícies. És positiu que la tele pública faci pedagogia sobre la importància i els beneficis de la convivència i el diàleg. Però no siguem hipòcrites: sempre és molt més còmode i ràpid entendre el dret d’uns veïns a practicar la seva religió quan veus el reportatge per la tele que quan et comuniquen que t’instal·len la mesquita al costat de casa.

stats