21/03/2018

Montserrat Besses apuja el llistó

2 min

El Sense ficció d’aquest dimarts, 17-A: lliçons apreses?, de Montserrat Besses i Pere López, va ser un reportatge ambiciós, pràcticament una tesi doctoral televisiva, que assolia un repte difícil: abordar aspectes molt diversos del terrorisme i aprofundir-hi, amb un discurs que evolucionava respecte als programes sobre els atemptats que hem vist fins ara. Això implicava una estructura complexa però molt ben ordenada, que va fer accessible un corpus teòric dens: el context social, les investigacions del 17-A, la coordinació policial, el procés de selecció d’imams, els perfils de personalitat dels terroristes, la reconstrucció dels fets, els models de cohesió social, l’educació, la comparativa amb altres atemptats, la gestió del terrorisme en altres països... Això generava la necessitat de múltiples veus expertes, en un treball de producció excel·lent, que oferia una mirada transversal sobre el terrorisme acurada i rigorosa. Més enllà de l’anàlisi periodística es van saber introduir elements emocionals indissociables d’aquests fets sense abocar-se al dramatisme, com la lectura afligida d’una carta escrita dies després del atemptats, el testimoni d’una cuinera francesa a qui havien matat el seu fill o la mare que havia escrit un llibre parlant de la seva filla que s’havia convertit al salafisme.

El reportatge no era gens reiteratiu, aportava dades noves i no queia en el refregit d’informacions ni en la necessitat de tornar a les beceroles dels atemptats. 17-A: lliçons apreses? confiava en l’espectador i apujava el llistó en l’elaboració narrativa.

Potser, sobretot a l’inici, es queia en un excés de veu en off, en aquest cas de la mateixa Montserrat Besses. Sovint és fruit del perfeccionisme: no es deixa inferir res a l’espectador, no fos cas que inferís erròniament. Pel que fa a postproducció, l’efecte de vibració de la imatge i dels rètols que es produïa en els canvis de tema, com si fossin desajustos de la sintonització, feia una mica de nosa.

El programa de reflexió posterior, 17-A: deures pendents, amb Montserrat Besses i Joan Carles Peris, va aixecar una informació molt rellevant: la manca de seguiment a les víctimes un cop han passat els mesos.

Ara bé, un fet cridava l’atenció: com la persona que va liderar el procés d’investigació i comunicació dels atemptats, el major Josep Lluís Trapero, ha quedat esborrada del relat dels fets. Ni en imatges d’arxiu ni a través del seu testimoni. Tenint en compte el nivell d’exigència periodística del reportatge, deu tractar-se d’una circumstància que totes dues parts no han tingut més remei que acceptar. I aquí apareix una qüestió que caldrà abordar en una altra ocasió: com les circumstàncies polítiques van intoxicar informativament els atemptats i, en conseqüència, el cost que per a alguns ha suposat la bona imatge d’una operació policial.

stats