Ahir la periodista María Casado tenia de convidat el ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, a Los desayunos de TVE. Va ser una entrevista soporífera. Va tenir una durada de vint-i-set minuts, en què amb prou feines se li van fer una desena de preguntes. Unes set de la periodista i tres dels tertulians, si fa no fa. Wert feia respostes d'efecte narcòtic de fins a cinc minuts. És una estratègia molt habitual en alguns càrrecs que van a la tele. No donen informació sinó que reexpliquen les seves proeses com si tinguéssim dificultats de comprensió. Deixen estabornit l'entrevistador amb monòlegs alliçonadors. I el periodista que funciona d'inèrcia es limita a passar a la següent pregunta perquè cada vegada té menys temps. I això que María Casado no va començar malament. A la primera pregunta li va recordar la pèssima nota que havia tret al CIS. El problema és que Wert es va esplaiar argumentant que si ha suspès ha estat perquè ell mira pel bé de tots i no pas pel d'uns quants. " Si por defender el interés general hay que sufrir el coste personal que conlleva, estoy dispuesto a aceptarlo ". És a dir, Wert es ven com un màrtir. Casado de manera discreta i amable li va recordar la importància de dialogar i escoltar i el ministre va tenir més de quatre minuts per demostrar fins a quin punt ell ha estat flexible i atent amb les peticions de tothom. La paraula Catalunya no va sortir en cap ocasió (potser perquè a TVE també mira pel bé general i no pel d'uns quants). Wert, però, s'hi va referir amb una indirecta quan parlava de la seva capacitat de cedir: " Lo que evidentemente no se va a incorporar ni se puede incorporar es toda esa cantidad de argumentos inmovilistas que se expresan en negar los problemas que tiene la educación española y, por lo tanto, negarse a la posibilidad de afrontar el cambio y mejora de los mismos ". I aquí és quan María Casado li pregunta si això ho diu per alguna comunitat autònoma en concret i ell respon que no. I au, pregunta següent. Són entrevistes sense cap mena de punch . Procuren complir amb una llista d'actualitat temàtica, però que no demostren cap intenció d'arrencar un titular. Senzillament delaten aquella gandula esperança periodística que al polític de torn li vingui de gust deixar anar una primícia. Si no ho fa, queda el consol d'haver cobert l'expedient. Quina llàstima veure els polítics passejar-se pels platós amb la comoditat de qui va a fer una conferència i no amb el neguit de sotmetre's a una prova de foc per retre comptes amb els ciutadans.
